Vaga de criteri

Mentre escric aquest article, els suposadament únics dos bàndols s'enfronten a dir si ha estat un èxit o un fracàs la vaga del dia 29. I la veritat és que m'importa ben poc, si no penso en les frustrades esperances de qui l'hagi feta pensant que arreglaria alguna cosa, i les frustrades esperances d'anar a la feina d'aquells que, per causa de la vaga, no van poder anar-hi.

Si el criteri no la secunda, és a dir, si aconseguim no aturar la nostra capacitat de discerniment, sabrem que un dia de vaga sols ha pogut massacrar la ja escurada butxaca del particular i enaltir, en cas de “seguiment massiu”, la compromesa imatge actual dels sindicats. Aquests necessiten marcar perfil, no els queda cap altra opció, i és normal, perquè per causa de l'egoista acció que han mantingut en els darrers deu anys el que queda de la classe treballadora ens trobem en el risc cert de perdre el nostre únic instrument de força conjunta. De fet, aprofitant el seu mal fer, bé s'ha ocupat el govern espanyol de donar-los el cop de gràcia menystenint la negociació col·lectiva fins a extrems clarament inconstitucionals i eliminant el paper (els diners ingents, vull dir) que els sindicats han tingut en la formació dels treballadors i que, com els empresaris però amb molt més risc, havien utilitzat de manera espúria (vegeu Fundació tripartida...).

I si el nostre criteri no fa vaga, encara altres coses veurem clares: una aturada d'un dia a la feina i cent vidres trencats al centre de la ciutat no detindran la reforma laboral, però de vegades la providència escriu amb renglons torçats i en ajuntar-se això amb el no triomf del PP a Andalusia i el triomf del PSOE a Astúries, i afegir-se a la nul·la capacitat de comunicació que sempre ha caracteritzat Gènova 13, tres o quatre comparses mediàtiques i progres de pega al Congrés dels Diputats, la hybris que, com a tots, ja ataca l'actual resident a La Moncloa, i el paper inestimable de les xarxes anomenades socials, pot esdevenir ben aviat probable la inicialment sols potencial eventualitat que la crisi s'endugui també aquest govern estatal, i fins i tot molt més ràpidament que l'anterior. Mentre tot això arriba, al país petit, potser finalment el president es decideix a convocar eleccions, per una vegada valents, malgrat la nostra tan catalana i cortesa basarda, malgrat el nostre tan particularment perfumat bassal.

Finalment, si el criteri no fa vaga, veurem que tot això sols esborrona la qüestió central: no hem estat capaços de fer les coses com calia, i el símptoma més clar es troba als mitjans de comunicació, en fer notícia d'actituds que fa anys que estan al nostre escenari social i polític. Undargarin feia tràfic d'influències com tants altres per aquí, sense que ningú fes més que un somriure envejós, agraint-se amb càrrecs ulteriors les llicències, concessions, càrrecs i subvencions del recent avui; el cas Campeón no és més que la radiografia de l'interessat per “aquella qualificació que està pendent” (cullera, pilota, tres per cent) que ha nodrit en part (l'altra part és la nostra connivència culpable) la bombolla immobiliària ja esclatada; les orgies de Strauss-Kahn aquí no s'airegen perquè “nosaltres mai fem qüestió de la vida privada, excepte que hi hagi maltractament de gènere” i no ens importen els “notables” (és un dir) que es puguin reunir amb els nostres governants, perquè a diferència de David Cameron, qui paga la festa dels partits a Espanya és el contribuent, vostè, i a vostè mai el convidaran a La Moncloa, si no ho demana el guió d'una campanya electoral.

Vostè decideix si vol o no fer vaga de criteri i abandó de la seva capacitat de discernir. Per a qui no es rendeixi, aquí va un exemple de coratge: http://youtu.be/OPfaZentfaw