La nova mentalitat

Estem assis­tint a una trans­for­mació impor­tant d'acti­tud de Cata­lu­nya. Entre altres coses, és ben clar que de la mà del govern de CDC s'ha ini­ciat una nova política amb armes més que de diàleg, d'exigència d'aca­bar per sem­pre la dis­cri­mi­nació a què ens ha sotmès l'Estat amb més o més mesura —no pas amb menys— i que ara ha arri­bat a des­ca­rada injustícia inso­lidària, amb ver­go­nyo­ses i vis­to­ses pro­ves que cla­men a Déu i sense manies mani­fes­tada a Europa, ben opo­sada a la que nosal­tres hem prac­ti­cat sem­pre per a la resta de penin­su­lars, que no tan sols no ho agra­ei­xen, sinó que encara blas­men de fan­tas­mals i ima­gi­na­tius avan­tat­ges dels cata­lans envers la resta.

Al poble ras l'opinió li ve no pas del conei­xe­ment del perquè dels fets i les situ­a­ci­ons, sinó de l'acció i efecte de les cal­cu­la­des calúmnies que pro­pa­guen sense can­sar-se, dia rere dia, any rere any, a l'estil de l'arxi­re­pe­tida “¡Los cata­la­nes lo qui­e­ren todo para ellos!”, a mer­cats, car­rers, tertúlies, grans comerços i en qual­se­vol lloc con­cor­re­gut de la madre patria on tenen opor­tu­ni­tat de par­lar de la moda per­ma­nent: els cata­lans! “¡Solo hay que ver el lujo y la osten­tación de Bar­ce­lona!” Diuen que ho sos­te­nen les aju­des esta­tals i la pecu­li­a­ri­tat de saber tru­car a les por­tes. D'altra banda, la per­mis­si­vi­tat de la immi­gració pro­voca una invasió. La pro­li­fe­ració de la dita “un infant al cot­xet luxós i l'altre al ven­tre” és senyal inequívoc de l'equi­li­bri de la con­vivència en perill. Tot el que fa referència al pro­blema s'hau­ria de regir tal­ment l'ús dels licors: dige­ri­bles, pocs i bons. Estem entrant en el túnel de l'últim tram, amb pers­pec­ti­ves de veure aviat la sor­tida. Un nou guer­rer, armat, d'alta gra­du­ació, s'ha adhe­rit a la comi­tiva del pre­si­dent Mas. Oriol Pujol —que es con­fessa afer­ru­so­lat— sens dubte aju­darà al canvi neces­sari del cove pel con­te­ni­dor. Aquell va fer la seva feina; ara són altres temps i el teva i meva ha d'aca­bar sols amb una tènue i simbòlica línia euro­pea. Les expres­si­ons inde­pendència, sobi­ra­nia, pacte fis­cal, hisenda pròpia, cata­la­nisme sobirà, nació, estat propi, estat euro­peu, dret a deci­dir, tran­sició naci­o­nal, inde­pendència econòmica, sobi­ra­nia política i una vin­tena més, tre­tes del calaix per a tots els usos i alguna emprada amb seny fins a la rati­fi­cació pel poble, asse­nya­len la fi de les mit­ges vir­tuts i el prin­cipi d'una lluita “afer­ris­sada però no bel·lige­rant” —és bonic!—, fins acon­se­guir ser cata­lans i euro­peus tan sols. La nova exe­cu­tiva de CDC fa olor de govern per tots cos­tats. Res­pira nous horit­zons i espe­rit de lluita. “Que ningú vegi espe­rit de con­fron­tació”, ha con­tem­po­rit­zat Artur Mas. Fa bé de posar pau per enda­vant, perquè no ens dei­xa­ran anar per les bones. Ha sonat el tret de sor­tida i la cursa no serà ni curta ni fàcil. El pre­si­dent Mas, l'Oriol i l'estat major del nou exèrcit caval­quen! (La infan­te­ria a peu com sem­pre, és clar. Ja se sap!)