Perfum amb dinamita

“No s'ha de ser gan­dul; no es con­vida la ins­pi­ració, sinó que se la per­se­gueix amb un bastó.” Aquesta cita de Jack Lon­don ser­veix a l'edi­tor Dou­glas Brink­ley per sig­nar el pròleg del lli­bre de l'increïble peri­o­dista Hun­ter S. Thomp­son que acaba de publi­car Ana­grama. En aques­tes jor­na­des que ens acos­ten a Sant Jordi, a punt d'entrar en el reset de la Set­mana Santa, dono vol­tes a la idea d'escriure, o no, sota els efec­tes de la ins­pi­ració i, sobre­tot, de com pro­vo­car-la. De jove­net m'ins­tal·lava en un racó de casa i escol­tava tot de dis­cos tro­nats i de dife­rents estils. Sovint feia sonar el plat i la ràdio per acon­se­guir efec­tes sur­re­a­lis­tes, que, després, la gene­ració hip-hop m'ha copiat.

En altres oca­si­ons m'esca­pava per les línies del metro a inves­ti­gar. Aquest era un joc dels situ­a­ci­o­nis­tes, als quals vaig ido­la­trar sense aca­bar d'enten­dre'ls però aspi­rant l'aroma de per­fum amb dina­mita. Eren altres temps. El dia de la vaga vaig pre­fe­rir esca­par-me a Andorra, a pre­sen­tar un lli­bre de Teresa Colom que que­dar-me a la ciu­tat a sen­tir obvi­e­tats dels uns i dels altres. No sé què resulta més lamen­ta­ble, estar-hi a favor o en con­tra. En qual­se­vol cas, la vaga i el govern de Rajoy –pot­ser arriba a ser tan men­ti­der com Zapa­tero– ins­pi­ren menys que un somnífer.

Thomp­son sí que era capaç de des­per­tar una estàtua de cera. Hi ha qui diu que va repre­sen­tar tant per al peri­o­disme d'avant­guarda com Dylan per a la música pop. N'estic segur. No sé si van ser les seves cròniques les que van con­ver­tir la seva època en tan impor­tant. Hau­ria estat el mateix Octavià sense coin­ci­dir amb Ovidi i Horaci? O recor­daríem Claudi sense la memo­ra­ble novel·la de Robert Gra­ves? No.