Sobre ‘Rei i senyor'
Aquesta no és una crònica teatral, però es proposa comentar –des de la història econòmica– l'obra de Josep Pous i Pagès, que es representa al Teatre Nacional de Catalunya. La realització és una bona mostra del que ja sabíem: hi ha molt de talent en el teatre català. La peça es va estrenar fa prop d'un segle –el 1918–, però per als catalans que tenim anys i arrels pageses alguns dels personatges i algunes de les escenes ens recorden fets viscuts. No he vist casaments forçats, però sí convinguts pels pares. Tinc consciència d'una societat rural masclista, en la qual la dona tenia un paper secundari, i el cap de casa feia el que li semblava, bé o malament. He conegut el germà conco de l'hereu, masies riques i pobres, la importància de la terra. Ignorar aquests fets és ignorar la nostra història i les lliçons que ens dóna.
Rei i senyor serveix per desmitificar la vida en el camp i per recordar-nos que la modernitat arriba de la ciutat. La vida urbana té defectes greus, però és a la ciutat, més que al camp, on es cou això que ara en diem democràcia i que en definitiva és l'exercici de la llibertat individual, condicionada pels interessos de la comunitat en què vivim. I el progrés econòmic també ve de les ciutats, gràcies al comerç, als nous coneixements, al diàleg obligat entre la població. La classe obrera urbana, producte de la industrialització, tenia el seu equivalent en una pagesia pobra, sotmesa als que eren de la seva mateixa classe, però més rics i més poderosos.
El concepte de propietat privada –la terra– era més arrelat al camp que a la ciutat o, si no, que ho preguntin a la pagesia russa, que fou la gran enemiga de la col·lectivització soviètica.
Durant la meva vida he vist canvis fonamentals a la pagesia catalana. He conegut la societat tancada i barrada, tan ben descrita a l'obra de teatre, i la seva evolució cap a una societat moderna. Aquella era –o més ben dit, pretenia ser– una societat autosuficient, mentre que ara sap que només en l'especialització i en la creació de valor afegit podrà sobreviure. Una granja o una masia catalana actual no tenen res a veure amb cal Reixach de Rei i senyor. No tenen res a veure pel que fa a equips i mètodes de producció, però tampoc amb l'estructura familiar que descriu i condemna Pous i Pagès. El món és a l'abast de qualsevol ordinador o telèfon mòbil, estigui a ciutat o al camp.
Els personatges femenins són els més maltractats a l'obra de teatre. A la societat actual li queda molt camí per córrer encara abans d'arribar al nivell d'igualtat exigible. I a Rei i senyor hi ha el contrapunt que suposa la figura del pastor, el personatge sense cultura, però amb prou seny per adonar-se que l'amo no sempre té raó.
La societat rural, aleshores i ara, també ofereix figures d'una gran espontaneïtat. Per a compensar, després de veure Rei i senyor, potser seria bo rellegir Misèria contra pobresa. Els fets de la Fatarella del gener de 1937, de Josep Termes, quan gent de la FAI urbana van assassinar pagesos de la Terra Alta.
