Càstig ferroviari

La setmana passada vaig anar de Barcelona a València i com que, incomprensiblement, no hi ha ni un sol vol que uneixi les dues ciutats, vaig optar pel tren. Ingènuament pensava que des de l'última experiència la cosa hauria millorat. L' anada, amb un Talgo, va ser un calvari de gairebé quatre hores, farcit de grinyolades metàl·liques que posaven els pèls de punta i d'aturades aquí i allà. Un veterà de la ruta em va explicar que hi ha un tram entre el sud de Tarragona i Castelló que és d'una sola via i que els trens s'han d'aturar per no coincidir al mig del trajecte amb els que venen en direcció contrària. La tornada la vaig fer amb un Euromed, una espècie d'AVE amb pretensions. De fet, surt de la mateixa estació del tren d'alta velocitat que uneix València amb Madrid. És una mica més còmode que l'atrotinat Talgo, però no t'estalvies ni els laments esgarrifosos de l'andròmina ni les tres hores llargues de viatge.

De fet no em calia aquest càstig per saber que les comunicacions ferroviàries entre Barcelona i València són una vergonya, indignes d'un indret desenvolupat. I des d'ara aviso: si algú torna a qüestionar la necessitat ineludible de construir un eix que comuniqui l'arc Mediterrani decentment, en les tindrem. Perquè quan fins i tot els buròcrates de Brussel·les s'han rendit a l'evidència, és penós que des del Ministeri de Foment algú encara s'entesti a defensar l'opció de foradar els Pirineus pel mig, tècnicament la més difícil i econòmicament la menys rendible. És tan incomprensible com que es puguin fer els prop de 600 quilòmetres que hi ha entre Madrid i Barcelona en dues hores i mitja i en canvi per als 350 que separen Barcelona de València en calguin entre tres i quatre. Això sí, ni en un ni en l'altre trajecte es pot mantenir una conversa pel mòbil sense que es talli diverses vegades.