La tercera pasqua
L'Església catòlica celebra dues pasqües: la Pasqua Florida i la Pasqua Granada. En la primera celebrem la resurrecció del Senyor. En la segona, la vinguda de l'Esperit Sant. Enguany, però, si Déu vol, celebrarem una tercera Pasqua, que és la síntesi de les dues anteriors. L'11 d'octubre s'acompliran 50 anys de la inauguració del Concili, les noces d'or d'un esdeveniment que va marcar un abans i un després en la història de l'Església. Tenim un deute molt gran amb el Vaticà II. I en conseqüència el tenim també amb els dos papes que van orientar l'Església en la bona direcció. Aquesta no podia ser altra que la que Jesús assenyalà als apòstols: aneu i prediqueu la bona nova de l'amor de Déu. Sigueu missatgers de la pau. Guariu, perdoneu, pregueu. Proclameu les benaurances.
La teologia ensenya que la fe es conserva transmetent-la, fent-la arribar. Ha d'arribar a tothom, però especialment als més necessitats d'ajuda. Perquè la nostra fe consisteix a estimar Déu en el proïsme. En la tradició més genuïna de l'Església, els pobres (i no els papes) són els vicaris de Crist. Els papes són els vicaris de Pere. L'apòstol Pere va viatjar de Jerusalem a Roma. Des d'aleshores, Roma és la seu del primat: el primer entre els iguals. El papa és papa en tant que bisbe de Roma. Joan XXIII ho va interpretar bé. Altra cosa no volia que ser pastor. D'aquí ve que, per explícita voluntat seva, el Concili Vaticà II sigués eminentment pastoral. El dia que anuncià la convocatòria del Concili (25 de gener de 1959) ja va deixar clar quins eren els seus propòsits: el primer, promoure “la il·luminació espiritual, l'edificació i l'alegria de tot el poble cristià”. El segon, “convidar els fidels de les comunitats separades a participar en a recerca de la unitat de tots els cristians”. La idea de la reconciliació es plantejà sense embuts des del començament. El Concili (diria el dia de la inauguració) “farà ús de la medicina de la misericòrdia, més que de la severitat”. Comença a ser hora que l'Església “es mostri com la mare amorosa de tots: benigna, pacient, plena de misericòrdia i bondat. Sobretot amb els fills que un dia es van separar d'ella”. Això no vol dir que, com alguns van malinterpretar, l'Església deixés de ser fidel a ella mateixa: fidel als orígens, sí; no als errors comesos al llarg de la seva història.
La inauguració del Concili va ser un dels moments estel·lars del segle XX. L'Església es movia. I manifestava el seu desig de dialogar amb el món. El diàleg seria la clau del ministeri pastoral, que és sobretot servei a la comunitat. La comunitat és la definició mateixa de l'Església. La reunificació va ser un dels gran objectius. No tothom hi estava d'acord. Però aquest era precisament el repte: arribar a un consens majoritari. Joan XXIII només va poder presidir la primera de les quatre sessions del Concili, que va durar de la tardor del 1962 a la tardor del 1965. Són quatre anys, als quals cal afegir-hi els quatre de preparació. I aquests són mèrit exclusiu de Joan XXIII. Des del Secretariat per a la Unitat, amb el cardenal Bea com a gestor, fins a la crida als teòlegs censurats per Pius XII, com ara Congar i De Lubac, per citar-ne només dos, passant per l'èxit obtingut amb les invitacions enviades a tota la jerarquia: dues mil sis-centes cartes demanant suggeriments “amb completa llibertat i sinceritat” (cosa del tot inèdita en l'Església catòlica) i dues mil respostes rebudes. Això sol ja dóna una idea de la gran acceptació que va tenir el Concili, plantejat com el plantejava Joan XXIII. I continuat amb el mateix esperit per Pau VI, el papa Montini, arquebisbe de Milà i cardenal nomenat per Joan XXIII. Un dels primers que nomenà. I l'últim que volien veure a la seu de Pere el grup minoritari que va dir no al Concili sense fer-ho obertament com Lefevbre i els seus seguidors.
En la seva elecció van passar coses que, segons digué el cardenal Testa, “feien posar els pèls de punta”. Sense anar més lluny, el discurs d'obertura va ser una mostra gairebé obscena d'odium theologicum contra Joan XXIII. Els profetes de calamitats estaven a l'aguait. Ottaviani dormia amb un ull obert. I el cardenal Larrona, de l'Opus Dei, amb tots dos. Però val a dir que Pau VI (aquell home que arribà a Milà precedit per 90 caixes plenes a rebentar de llibres) va portar el timó amb bona mà. La segona sessió va ser també estel·lar. Pau VI va sorprendre tothom viatjant a Terra Santa. L'abraçada amb el patriarca Atenàgores (que, per cert, sentia una gran admiració per Joan XXIII) va fer història. Més tard vingué el viatge a la seu de les Nacions Unides. El papa va clamar en favor de la pau mundial i els drets humans. Res d'això interessava a la cúria. Però el Vaticà II no li pertany. És i ha de seguir sent el que va ser: la tercera Pasqua de l'Església.
