Menjar bolló

Bolló. És el que men­ja­ven les mules. Un mena de ser­ra­du­res de cereal, i és en el que aca­ben les últi­mes mones. Aque­lles que anem dei­xant per crus­pir-nos més enda­vant. Per­do­neu que parli de mones en temps de vagues de fam. Des d'aquí tot el meu suport a la cam­pa­nya de Jubi­lats per Mallorca: la denúncia pel tracte ins­ti­tu­ci­o­nal al català a les illes que va començar Jaume Bonet, a qui ha relle­vat després de 26 dies Tomeu Amen­gual. Just ara que s'acaba la Qua­resma i després de les abs­tinències, del dic­tat del bacallà i dels cigrons, amb l'arri­bada de la Pas­qua torna l'ale­gria a taula, l'anyell, la mona,i els ous, els durs i els de xoco­lata. És veri­tat que el mapa de la tra­dició de la mona, que els padrins dona­ran demà als seus fillols, és més el del Prin­ci­pat, el País Valencià i la Franja, que el de les Illes, per bé que hi va gua­nyant adep­tes.

Per con­tra si haguéssim de fer cas dels atacs de tota mena que la llen­gua cata­lana i els seus usu­a­ris patim en qual­se­vol dels ter­ri­to­ris on es parla, les vagues de fam s'hau­rien d'esten­dre com la Flama del Canigó per Sant Joan. Els Jubi­lats per Mallorca, que tenen més sen­deri i raó que els seus gover­nants, com s'ha encar­re­gat de dir el pare Mas­sot, l'últim Premi d'Honor de les Lle­tres Cata­la­nes, fan cadena en la seva pecu­liar pro­testa. Com fan cadena amb la mona de Pas­qua padrins i fillols. És cert que la mona ha anat evo­lu­ci­o­nant amb els can­vis soci­als i de pala­dar. Ara mateix con­vi­uen estètiques i pro­por­ci­ons molt diver­ses. Les més este­ses, les d'una base de pastís esponjós, fruita con­fi­tada, sane­fes de man­tega, paret d'amet­lla i plo­mes de colors que aca­ba­ran fent pes­si­go­lles a més d'una ore­lla, o omplint de mel­me­lada els cabells d'un indi de sobre­taula. Les recu­pe­ra­des són les cir­cu­lars amb més base de pa, i amb els ous durs ide­als per escla­far al front. I les mones de la moder­ni­tat, que són de fet ous de xoco­lata o figu­res de mot­llo ova­lat. I que són una opció ideal per resis­tir aquest pas dels dies. Les altres, a les cases on se n'arre­ple­guen mol­tes, s'ani­ran endu­rin, aca­ba­ran sent un bolló difícil de rose­gar. Vaja, el futur que sem­blen pres­criure els actu­als man­da­ta­ris mallor­quins per al català: que sigui bolló.