Antonio Mingote

El dimarts d'aquesta setmana, Setmana Santa, va morir a Madrid el magnífic ninotaire Antonio Mingote. Des de l'any 1953, el seu humor gràfic va estar present al diari ABC fins a l'últim dia de la seva vida. A més de dibuixant, era escriptor, periodista i membre de la Real Academia Española (RAE), si bé aquesta condició d'acadèmic, així com el seguit de reconeixements honorífics, títols (marquès de Daroca), premis i medalles que se li havien anat atorgant al llarg dels anys, restava eclipsada per la seva mestria amb la ploma i la tinta xinesa, els llapis i els retoladors. Parlo d'ell, un home inequívocament de dretes i no gens simpatitzant amb els nacionalismes perifèrics, perquè el vaig conèixer personalment a Llançà el 2001, en la festa de lliurament dels premis Gat Perich d'humor gràfic, guardó que va rebre de mans del llavors president de la Generalitat, el molt honorable Jordi Pujol. El cert és que em va costar un xic abordar-lo i presentar-me, perquè ell i el senyor Pujol no paraven de xerrar, com si fossin amics de tota la vida. Bé, vaig aprofitar que estaven junts per fer-los un seguit de fotografies, encara que la meva presència allí era com a ninotaire, fins que el molt honorable president va ser reclamat per algú i vaig poder saludar Mingote. Vam estar parlant una estoneta, poca, perquè aviat el van requerir uns càmeres de televisió, però va ser suficient per adonar-me que era un home molt educat, franc i obert al diàleg. Llàstima que la relació durés tan poc. Al cap d'uns dies li vaig enviar, perquè em va deixar l'adreça, les fotografies que li havia fet amb l'expresident, i haig de dir que no va trigar gaire a fer-me saber que les havia rebut. Dins d'un sobre oficial de la RAE, una quartilla també oficial d'aquesta institució amb què m'ho agraïa: “Gracias, Jordi Soler, por su carta y por las preciosas fotos. Un abrazo, Mingote.” I entre aquest breu text i la capçalera de la RAE, el deliciós dibuix d'una noia en top-less amb una flor a la mà dreta.

Sí, era, tal com deia Jaume Vidal en la seva necrològica del dia 4 en aquest diari, “un emblema de la ironia sorneguera conservadora i centralista”, però era també una persona que s'expressava a través d'un humor fet art, un humor punyent imbuït d'una gran bonhomia. Jo no hi estava ideològicament d'acord, però li tenia un profund respecte. Gràcies, Mingote.