Hi ha qui parla de recuperació

Fa tres set­ma­nes, el set­ma­nari britànic The Eco­no­mist dedi­cava la por­tada a dir “Recu­pe­ració? Cinc anys després”. Amb inter­ro­gant, és clar. A l'edi­to­rial donava expli­ca­ci­ons. Segons el direc­tor de la revista, hi ha dos fets evi­dents: pri­mer, la recu­pe­ració dels Estats Units, i segon, que s'ha evi­tat la fallida d'Europa. A par­tir d'aquí, subrat­llava el signe d'inter­ro­gació perquè en eco­no­mia no es pot dir blat, fins que no és al sac i ben lli­gat. La recu­pe­ració ame­ri­cana sem­bla con­fir­mar-se. Un bon amic, que hi viu des de fa molts anys, em con­fir­mava que hi havia estats, com ara Texas i Califòrnia, en els quals es parla de la crisi com d'una situ­ació superada. Hi ha elec­ci­ons pre­si­den­ci­als al novem­bre i aques­tes acos­tu­men a coin­ci­dir amb esta­bi­li­tat econòmica.

A Cata­lu­nya són figues d'un altre paner, però hi ha qui creu que estem en el llin­dar d'una inflexió. Fa pocs dies, en una con­versa amb un empre­sari català de pri­mer nivell, aquest em deia que s'ima­gi­nava que el canvi es pro­dui­ria el pro­per estiu. Afe­gia que aquesta tar­dor la banca començaria a donar crèdit i que la cre­ació d'ocu­pació no arri­ba­ria fins al 2013, quan el ritme de pro­ducció ja s'hagi incre­men­tat. Sor­tia de la fira Ali­men­ta­ria de Bar­ce­lona i havia apre­ciat un clar opti­misme entre els expo­si­tors i els visi­tants, tant entre els de fora com els del país. La indústria ali­mentària és molt impor­tant a casa nos­tra. Sabien que a la plana de Vic es maten prop de 30.000 porcs cada dia? La carn va des­ti­nada, sobre­tot, a l'expor­tació cap a països de l'est d'Europa.

Que hi ha indi­cis de recu­pe­ració en algu­nes zones del pla­neta em sem­bla clar. I que a casa nos­tra hi ha alguns sec­tors que fun­ci­o­nen, també. Els expor­ta­dors, en pri­mer terme, es tracti de vins, caves o pro­duc­tes indus­tri­als amb alt valor afe­git. Una altra cosa és que aquest estat en què vivim i hi tre­ba­llem es pugui afe­gir als recu­pe­rats. Tècni­ca­ment, l'equip econòmic del govern de Rodríguez Zapa­tero va ser una desgràcia i l'actual no és cap mera­ve­lla, ja que actuen pres­si­o­nats pels mer­cats i pels cap­da­van­ters d'Europa o no en saben més. L'avan­tatge o l'incon­ve­ni­ent és que el govern espa­nyol ja no mana com manava abans, sinó que està con­di­ci­o­nat.

Com és que hi ha un minis­tre d'Eco­no­mia i un d'Hisenda, quan és tan necessària la coor­di­nació? Diuen que és perquè Cristóbal Mon­toro, minis­tre d'Hisenda, no sap anglès –que és com dir que un tra­pe­zista no sap el que és un circ–, i s'ha de que­dar a casa, men­tre De Guin­dos pot anar pel món.

La recu­pe­ració econòmica és la suma de mesu­res econòmiques ade­qua­des i de con­fiança. Subrat­llo la con­fiança, perquè és fona­men­tal. Hi ha una part de la població –un 30%?– que té recur­sos, però ha fre­nat les inver­si­ons i el con­sum perquè ha per­dut la con­fiança en l'entorn. Si el recu­pera, gràcies a la por­tada de The Eco­no­mist, a l'èxit de la fira Ali­men­ta­ria, al sen­tit de la res­pon­sa­bi­li­tat que li ins­pira el pre­si­dent Obama o la can­ce­llera Merkel, pot­ser aflui­xarà les reg­nes, començarà a inver­tir, can­viarà el cotxe o la nevera i aug­men­tarà el con­sum.