Opinió

Mútua acceptació: EUA i la Xina

La Xina és avui una potència econòmica mundial, el primer productor de béns industrials i de consum

Els pre­si­dents Obama i Hu Jin­tao sig­nen una decla­ració el gener del 2011: “Els EUA rei­te­ren que volen una Xina pròspera i forta que jugui un rol crei­xent en la política mun­dial. La Xina dóna la ben­vin­guda als EUA com una potència deter­mi­nant d'Àsia al Pacífic que con­tri­bu­eix a la pau, l'esta­bi­li­tat i la pros­pe­ri­tat de la regió.” En aquesta emfàtica afir­mació s'hi amaga una con­fron­tació crei­xent entre el més impor­tant estat emer­gent i la pri­mera potència mun­dial? És una pre­gunta, de difícil res­posta, que es fa Henry Kis­sin­ger en un recent arti­cle al F.A.

Part de la classe política ame­ri­cana pensa que l'estratègia de la Xina és des­plaçar els EUA com a potència amb influència i poder al Pacífic i con­so­li­dar Àsia com un con­ti­nent sotmès als interes­sos de la Xina. Paral·lela­ment part de la classe política xinesa pensa que la volun­tat política última dels EUA és evi­tar l'emergència de la Xina com a potència mun­dial a través d'un esforç mili­tar encer­cla­dor i de trac­tats la fina­li­tat última dels quals no és altra que limi­tar el crei­xe­ment de la Xina. Segons aquesta teo­ria, la Xina ha estat en els últims anys massa pas­siva en la con­fron­tació amb les naci­ons veïnes que hau­ria d'haver con­tro­lat per crear un pre­ce­dent que establís com un fet ine­vi­ta­ble i irre­ver­si­ble el poder últim de la Xina a la regió.

Ni als EUA ni a la Xina els prin­ci­pis seguits per con­fron­tar l'URSS en la guerra freda els són ara d'uti­li­tat perquè la situ­ació és dife­rent. No era l'URSS una potència mun­dial excepte en el camp mili­tar, foca­lit­zació que va estar en l'ori­gen de la seva decadència, i el cost va resul­tar exces­siu. La Xina és avui una potència econòmica mun­dial, el pri­mer pro­duc­tor de béns indus­tri­als i de con­sum. L'aïlla­ment de la Xina pels EUA, si fos pos­si­ble i eficaç a través de san­ci­ons i embar­ga­ments comer­ci­als, cau­sa­ria als EUA i al món occi­den­tal pro­ble­mes econòmics insu­por­ta­bles. Però tam­poc és vàlida per a la Xina la política seguida en la seva con­fron­tació amb l'URSS, que, en parau­les de Den Xia­o­ping, “va tallar els dits de l'URSS al con­ti­nent”, perquè la majo­ria de les potències asiàtiques, l'Índia, el Japó, Corea del Sud, Malàisia i Indonèsia, no volen la des­a­pa­rició dels EUA a Àsia sinó un equi­li­bri de poder amb la Xina. Volen aquests països que els EUA no mar­xin, però tam­poc volen que se'ls obli­gui a defi­nir-se en un poten­cial con­flicte fred entre els EUA i la Xina. El pri­mer minis­tre indo­nesi ho expres­sava a la secretària d'Estat dels EUA: “No mar­xin però no ens obli­gui a triar.”

Hi ha una pre­potència a Occi­dent sobre la supe­ri­o­ri­tat de la seva cul­tura, eco­no­mia i ordre social que ten­deix a trac­tar la Xina com una dic­ta­dura que ha d'apren­dre de la democràcia occi­den­tal i trans­for­mar el seu règim en una democràcia tan real i pro­funda com sigui pos­si­ble. És cert que la millor manera d'evi­tar el perill xinès és que és con­ver­teixi la Xina en una democràcia perquè les tendències al naci­o­na­lisme agres­siu i a la demagògia del “perill de l'ene­mic exte­rior” poden por­tar amb faci­li­tat a la guerra en una dic­ta­dura, i aquesta dialèctica és sem­pre més difícil en una democràcia. Aquest intent, demo­cra­tit­zar la Xina, per part dels EUA és legítim, però té una eficàcia rela­tiva perquè el país que va ser durant més de dos mil anys l'Imperi del Cen­tre, és a dir, el cen­tre del món, es veu ara a si mateix com una força no emer­gent sinó ree­mer­gent per recu­pe­rar el lloc en la història que li per­toca i que va per­dre al llarg de la segona mei­tat del segle XIX i la pri­mera del XX pel colo­ni­a­lisme agres­siu d'Occi­dent. La jus­ti­fi­cació d'aquesta política dels EUA és evi­dent, però és neces­sari mesura, intel·ligència i con­tenció en la seva apli­cació. L'excés pot por­tar al resul­tat con­trari al desit­jat.

Tot imperi vol fer créixer la seva potència mili­tar i mal­grat que a la Xina aquest prin­cipi té més un caire defen­siu que ofen­siu per evi­tar l'encer­cla­ment dels pobles “bàrbars” del con­ti­nent com ha succeït al llarg dels segles, els EUA no hau­rien de voler limi­tar aquest crei­xe­ment perquè això seria l'ori­gen d'un con­flicte que o bé por­ta­ria a la guerra o a la demos­tració de la impos­si­bi­li­tat d'exer­cir-lo per part dels EUA i per tant supo­sa­ria el seu afe­bli­ment a Àsia per l'evidència de la seva impotència.

Sem­pre que la Xina s'ha sen­tit amenaçada pels seus veïns –Corea, el 1950; l'Índia, el 1960; l'URSS, el 1969, i Viet­nam, el 1979– ha anat a la guerra. És una neces­si­tat, doncs, de la política dels EUA demos­trar que no es vol amenaçar l'imperi.

En els pro­pers anys la Xina tindrà pro­ble­mes interns greus la reso­lució del quals no serà fàcil. Les con­seqüències d'una soci­e­tat basada en famílies d'un sol fill quan la tra­dició ha estat la contrària i han estat les famílies xine­ses, nom­bro­ses, les que han cui­dat els grans, la reso­lució d'unes desi­gual­tats econòmiques entre la Xina cos­ta­nera de l'est i sud i la con­ti­nen­tal del nord i oest i els can­vis en les clas­ses diri­gents, en què per pri­mera vegada els qua­dres del govern i del par­tit pas­sa­ran en pocs anys a una gene­ració que no ha vis­cut la revo­lució i que només ha cone­gut un únic règim polític i un crei­xe­ment econòmic esta­ble i man­tin­gut.

És pro­ba­ble que tots aquests can­vis pro­du­ei­xin ajus­tos soci­als que tin­guin con­seqüències polítiques, i això reque­rirà fle­xi­bi­li­tat per part dels EUA per evi­tar caure en els perills de l'impe­ri­a­lisme con­fron­tat prac­ti­cat per Occi­dent en els últims dos-cents anys i cer­ta­ment no per la Xina. És difícil per a Occi­dent pre­di­car amb l'exem­ple. La història no suporta l'argu­ment.

Mai han con­vis­cut ni la Xina en els últims dos mil anys ni els EUA en els últims dos-cents amb un altre estat tan fort com el propi que té objec­tius i estratègies dife­ren­ci­a­des, que poden arri­bar a ser antagòniques. Els EUA van supor­tar tres guer­res –amb el Japó, la mun­dial; amb la Xina, la de Corea, i amb l'URSS, la guerra freda– per man­te­nir la seva presència i influència a Àsia, i la Xina ha vol­gut res­ta­blir l'esta­tus de pri­mera potència d'Àsia que ha exer­cit històrica­ment al llarg dels segles. Són dues posi­ci­ons que han d'accep­tar-se mútua­ment per evi­tar la con­fron­tació. El món del segle XXI depèn de la com­ple­men­ta­ri­e­tat, o millor, de la no-existència de con­fron­tació en la política a Àsia entre les dues potències al con­ti­nent en un equi­li­bri de poder que evo­lu­ci­o­narà a favor de la Xina en els pro­pers cin­quanta anys.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.