Alumnes

Jo pertanyo a aquella generació que érem 40 alumnes per classe a l'escola pública, que llavors s'anomenava nacional. Hi havia dies que qui arribava tard havia de passar tota l'hora dret, fins que a la pausa entre classes el professor anava a buscar una cadira i una taula.

Amb la recuperació de les formes democràtiques també es va renovar la pedagogia. Els principis de l'Escola Nova (que, per cert, al 2014 es commemora el seu primer centenari) i de l'educació activa van agafar una gran embranzida. Després d'anys d'autoritarisme més o menys generalitzat –tot i que hi havia importants i notables excepcions– vam passar a l'altre extrem.

Quan un servidor de vostès estudiava per ser mestre ja ens explicaven que l'educació personalitzada, adaptada a cada alumne, era la que donava més bons resultats. Aquesta era i és una fita llunyana i, sobretot, molt cara d'assolir. Però una manera d'aproximar-s'hi és reduir el nombre d'alumnes per aula.

Aquest va ser un dels cavalls de batalla dels mestres i dels seus sindicats professionals. També de moltes associacions de pares i de partits polítics al principi de la Transició. La fita eren els 25 alumnes per classe. És a dir, 15 menys del que era normal llavors.

L'objectiu es va aconseguir, tot i que darrerament ja hi havia aules on se superava aquesta xifra per raons pràctiques.

Ara fem marxa enrere. El ministre d'Educació afirma que rebentar la quota no perjudicarà els resultats. Però si preguntem a la nostra memòria em temo que ens donarà una resposta molt cruel.