Temps

És cert: una de les coses bones que té el temps és que acaba posant tothom al seu lloc. O, com deia un company meu de feina quan succeïa un fet que deixava algú en evidència, “això és bo que passi”.

Ho dic pel cas de la garrotada en salut que, de moment, suposa que els pensionistes i el conjunt de la població pagaran més pels fàrmacs. No dic jo que la pujada sigui bona, sobretot en països com Catalunya i Espanya, on l'economia submergida representava, abans de la crisi, el 30% del PIB. Perquè si la proporció que pagarem pels medicaments es calcularà segons el nostre nivell de renda, aquests que treballen en negre com estaran considerats? No hi pensin gaire, perquè si no es posaran de mal humor tot el dia, com m'ha passat a mi.

El meu comentari va més aviat per una altra banda. Per raons de relleu electoral, Catalunya va ser el lloc de l'Estat espanyol on abans es va haver d'entomar la crisi i adoptar fortes retallades. També en sanitat. Quan se'n van anunciar, no van tardar a saltar els inevitables amics de Catalunya amb la seva no menys inevitable recepta: els catalans hauríem d'oblidar-nos de la defensa identitària i dedicar els diners a la salut. Així no caldria retallar.

En canvi, ara, aquests mateixos aplaudeixen els ajustos en salut a l'Estat. El dels medicaments i els que vindran els pròxims mesos, perquè els números tampoc quadren. En cap moment se'ls ha passat pel cap recomanar que es dediqui a la salut els diners destinats a la identitat espanyola, que són molts.

El temps, és el que té.