Educació

Una de les coses que em fan sentir més cofoi en aquesta vida és que tinc amics que es dediquen a l'educació. Sí, home, aquests que tothom enveja perquè tenen no sé quants mesos de vacances a l'any. Aquests que han d'aguantar els fills de moltes famílies –cada vegada menys, cert– que es desentenen de l'educació amb l'excusa que per això paguen impostos. Famílies que estan convençudes que si el fill va bé és perquè és molt llest, però si va malament és perquè el mestre és un ximple. Opinions que de vegades expressen de manera contundent. No cal que m'estengui més, em sembla. Per això els governs van donar als mestres el caràcter d'autoritat pública, com a protecció addicional contra el mal humor d'alguns energúmens.

Moltes vegades penso que la gran majoria de mestres treballen no tant pel salari, sinó perquè de debò creuen en l'educació. De vegades s'afirma que l'escola hi és per ensenyar; i la família, per educar. Però aquesta divisió no és tan automàtica. Quan l'escola ensenya també fa una feina educativa, i de primer ordre. Del que es tracta és que la família, després, no desfaci aquesta gran feina.

Tenim la sort de disposar d'un professorat, doncs, que creu en l'educació. Que pensa que és l'eina per guanyar el futur. Les autoritats saben que els mestres pensen així, i per això els collen d'una manera que els treballadors d'altres sectors no admetrien.

Però tot té un límit. I no vull pensar quina Catalunya tindrem si les circumstàncies porten els mestres al desànim.