Eleccions o solucions?

Eleccions o solucions, aquesta és la qüestió. Tinc els meus dubtes que encara avui els polítics pensin més en solucions per al gran problema que és la crisi, i les prioritzin, que no pas en les properes eleccions. L'últim ple del Parlament de Catalunya sobre les retallades va ser un exemple clar de com encara avui als diputats els importen molt més les properes eleccions que no les possibles solucions. I, és clar, pensen que la crisi econòmica és un bon argument per desgastar el govern i guanyar vots. Els que van seguir el debat, segur que es van fer una idea clara: el que menys importava era el país. La demagògia, les contradiccions i els sofismes només servien per desgastar el govern i mostrar-ne la feblesa. No hi va haver la responsabilitat d'aportar solucions per a un país que fa temps que és al pendent del precipici. La traca final va ser que tots els partits de l'oposició van votar una resolució en què instaven el govern a fer un programa de noves inversions, que, tot afegit, suposa una despesa més elevada, de 1.500 milions d'euros. Sorprenentment en el ple de les retallades s'aprova més despesa!

Si mirant la sessió van tenir la temptació de pensar per un moment que entre tant de desgavell econòmic, aquelles cent vint-i-cinc il·lustres persones destinaven el sou a promocionar-se i a preparar les noves eleccions, oblidant les solucions, segur que els va augmentar la iracúndia força graus. Però hi ha una constant que no ens pot agradar, fins i tot pot ser injusta, però ens deixa clar que el poder, si no l'exerceixes, te l'exerceixen. Reconec que el president Mas ha estat el primer governant d'aquí que ha acceptat la realitat i s'ha posat a reconduir la situació, però és curiós que, malgrat tota la valentia que li reconec, hi hagi espais de despesa suprimible que o bé són intocables o bé no s'hi ha atrevit. I aquesta mena d'impotència serveix perquè els altres prenguin la iniciativa. A mi no m'agrada que TV3 sigui un forat negre del dèficit i penso que és urgent equilibrar-ne els comptes. Així, el fet que el Consell de Ministres aprovés un decret en què hi prohibeix el dèficit, em sembla assenyat. M'hauria agradat que això ho hagués fet el meu govern, perquè en el fons, tot i que comparteixo la idea, sempre em queda un gust estrany, de pensar que al darrere d'això hi poden haver altres interessos. És que recordo aquella frase del ministre De Guindos en què deia que s'aprofitaria el dèficit per recentralitzar l'Estat. Si el govern de Catalunya hagués fet un decret així de TV3, les crítiques haurien estat majúscules.

Quan divendres a la tarda la vicepresidenta del govern espanyol feia la roda de premsa del Consell de Ministres, vaig tenir tres sensacions: la primera és que les mesures són necessàries; la segona és que el meu estat autonòmic, ja prou reduït, s'empetitia molt més, i la tercera és una sensació de vergonya per haver tingut tants anys aquests gestors de la cosa pública en sanitat que han permès i fomentat tanta defraudació. I, en aquest cas, també penso que la mala gestió que ha portat al col·lapse sanitari, i què ara ha de pagar el ciutadà, hauria de ser punible. O no és malversació de cabals públics, això? Com pot ser que ningú mai no hagués denunciat la magnitud d'aquests fraus? Com pot ser que ara tothom conegui el turisme sanitari, i en parli, i no s'hi hagués posat remei? Quina responsabilitat hi tenen també aquests grans constructors que construïen complexos de segona residència per atreure jubilats europeus, amb l'ajut de la barra lliure sanitària? Què hauria de dir un govern seriós d'un país seriós, quan una ambaixada comunica a la ciutadania del país que viu aquí les gestions que han de fer, i amb quina forma, per beneficiar-se d'aquesta mena d'autoservei gratuït que és el sistema sanitari estatal? Només tinc dues respostes: o som una colla d'ineptes o torno al títol: les eleccions són incompatibles amb les solucions.