Opinió

Anècdotes reals i reials

El poder i les monarquies s'han edificat sobre la por i la força de tot allò que és simbòlic

Són anècdo­tes per­so­nals i irre­lle­vants, de fútil tras­llat al lec­tor, si no fos pel bocí de cate­go­ria que n'aflora, aquest sí inqui­e­tant. Inqui­e­tant perquè remet a auto­ma­tis­mes atàvics i mobi­lit­za­dors de repres­si­ons i pors, cen­su­res i auto­cen­su­res fer­ma­ment anco­ra­des al moll de l'os.

La pri­mera té per esce­nari Bar­ce­lona i una cone­guda lli­bre­ria amb un entre­so­lat dedi­cat a res­tau­rant i cafè. Allà solia anar a dinar la infanta Cris­tina en l'etapa en què els seus anhels d'iden­ti­fi­cació popu­lar tro­ba­ven satis­facció tre­ba­llant per a La Caixa. El mime­tisme amb el comú dels mor­tals, con­dem­nats a la suor bíblica, era periòdica­ment des­ta­cat per alguna lla­go­tera premsa ufa­nosa d'una sang reial tan post­mo­derna.

Al mateix lloc ens hi reuníem, ofi­ci­ant periòdiques tertúlies, una mitja dot­zena de lle­tra­fe­rits amb igual amor per les lle­tres com desa­mor per la monar­quia. La nos­tra taula habi­tual s'ubi­cava a frec del pas­sadís de sor­tida i sem­pre solia haver-hi algú que, en no haver entrat de ple en l'acce­le­ra­dor de partícules literàries i estar ama­tent als movi­ments regis, pro­po­sava un dis­cret brin­dis per la república en pas­sar la infanta. No sé si ella arribà a assa­ben­tar-se'n, però sí els seus escor­tes, amb ulls i ante­nes ben esmo­lats com a bons pro­fes­si­o­nals que devien ser. Les seves mira­des cap als com­po­nents de la taula solien ser lapidàries; una taula amb nota­ble con­cen­tració de matèria grisa. Mal­grat això, l'inter­ro­gant “¿ja el podem fer, aquest brin­dis; no ens pot pas­sar res?”, se solia for­mu­lar també habi­tu­al­ment d'una o altra manera i no sem­pre per la mateixa per­sona.

La segona anècdota també té com a pro­ta­go­nista una altra colla d'amics, si bé aquesta vegada de l'àmbit excur­si­o­nista. Resulta que, fallida pel mal temps una expe­dició mun­ta­nyenca, vam haver de fer nit en un hotel del Baix Camp. Al seu vestíbul, rebia al viat­ger un qua­dre de la família reial fas­tu­o­sa­ment col·locat. Per als d'ide­o­lo­gia repu­bli­cana, com era el nos­tre cas, la cir­cu­lació per sota el qua­dre no equi­va­lia sor­to­sa­ment a cap pas per les For­ques Cau­di­nes atesa l'osten­tosa altura en què estava situ­ada la foto­gra­fia regia, no neces­si­tada, per tant, cap entro­nit­zació com­ple­mentària. Sor­pre­sos per tals mag­ni­tuds, vam comen­tar al recep­ci­o­nista la sob­tada i reial presència, que irra­di­ava la seva majes­tat sobre la tota­li­tat del vestíbul. Can­sats com estàvem i apres­sats per pujar a les habi­ta­ci­ons, res més no hau­ria succeït si no haguéssim estat semiin­ter­pel·lats pel gerent o amo de l'esta­bli­ment, que havia parat oïda als nos­tres tan poc entu­si­as­tes comen­ta­ris. Les seves postil·les, junt amb uns ulls fer­vo­ro­sa­ment monàrquics i ago­sa­ra­da­ment agres­sius, van mobi­lit­zar les nos­tres hor­mo­nes, pel que exi­gi­rem el lli­bre de recla­ma­ci­ons per a dei­xar-hi constància que tan osten­tosa foto­gra­fia feria els nos­tres sen­ti­ments repu­bli­cans (per cert, encara espe­rem que la Gene­ra­li­tat con­testi la recla­mació). Però un dels com­po­nents del grup, a l'hora de sig­nar la pro­testa, va dir també: “Ja podem fir­mar-ho, això, sense que ens passi res?”

I és així com amb­dues anècdo­tes, que esde­vin­drien banals, pot­ser no ho són tant en poder esca­tir-ne una cate­go­ria comuna, que no és altra que la por.

Perquè el que sí és trans­cen­dent és que tant en una ocasió com en l'altra, dues per­so­nes del tot hono­ra­bles, pares de família vene­ra­bles i gai­rebé podríem dir (en llen­guatge tant tri­dentí com luterà) que temo­ro­ses de Déu, van expres­sar idèntica reserva, mimètica pre­venció. La d'una por arre­lada, antiquíssima, impresa en les més pro­fun­des cavor­ques de l'ànima, que deam­bu­lava insi­di­o­sa­ment per l'incons­ci­ent ¿pot­ser no només indi­vi­dual, pot­ser no només d'ells dos, pot­ser també col·lec­tiu? Un incons­ci­ent que ja Spi­noza, Shakes­pe­are i Dos­to­ievski iden­ti­fi­ca­ren molt abans de la psi­coanàlisi com autèntic motor del com­por­ta­ment, per més que la gran capa­ci­tat d'auto­en­gany de l'ésser humà vul­gui orna­men­tar-ho amb la seda d'una estar­ru­fada raci­o­na­li­tat. En aquests pri­ma­ris ele­ments reac­tius de por i en la immensa força de tot allò simbòlic s'han anat edi­fi­cant secu­lar­ment el poder i les monar­quies. Però d'això –i en espe­cial, de la sim­bo­lo­gia– caldrà par­lar-ne en una altra ocasió. Però no per ser una altra història. És la mateixa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.