Les barbaritats del bisbe

Fa setmanes que em vaig proposar no deixar-me endur pel pessimisme que ens inunda a l'hora d'escriure aquest article setmanal. No és que trobi –evidentment!– que no hi hagi motius per estar amoïnats, indignats i, fins i tot, acollonits. Però sí que penso que entre tots ens hem d'esforçar a frenar aquesta depressió col·lectiva si no volem que esdevingui histèria col·lectiva. Veure-ho tot negre, insistir en els aspectes negatius, subratllar les males notícies, no ens ajudarà a sortir del pou. Igualment crec que, per més que hi hagi raons per a la indignació, no ens convé estar permanentment indignats, contra tot i contra tothom. Això només portaria a les generalitzacions injustes i, en el camp de la política, per exemple, a temptacions que històricament han nascut quan l'estat d'ànim generalitzat ha perdut del tot el seny.

Fa setmanes, doncs, que intento buscar per
a aquesta trobada que tinc els dissabtes amb els lectors d'El Punt Avui arguments positius, històries dolces, anècdotes divertides, llibres, pel·lícules, flors, tot allò que encara existeix i que ens reconcilia amb la vida.

Però avui, us demano disculpes, aquest article està escrit en un rampell d'indignació. Aquesta setmana he llegit que el bisbe d'Alcalá de Henares, Juan Antonio Reig Pla –tristament conegut per la seva homofòbia recalcitrant–, està publicant a la seva pàgina web testimonis de persones que han aconseguit abandonar “l'estil de vida gai” i han encetat “itineraris d'esperança”. Les cartes les han escrit persones que van veure la llum gràcies a l'homilia del bisbe Reig a començament d'abril, quan es va adreça “a aquelles persones que, portades per tantes ideologies, acaben per no orientar bé el que és la sexualitat humana, pensen ja des de nen que tenen atracció cap a les persones del seu mateix sexe i, de vegades, per comprovar-ho, es corrompen i es prostitueixen, o van a clubs d'homes”. L'actitud de molts representants de l'Església catòlica respecte a l'homosexualitat és prou coneguda, ja ho sé, però aquesta vegada m'ha irritat més. Per què? Perquè no els he sentit criticar l'alarmant creixement de la pobresa, ni el fet que la riquesa s'hagi acumulat els últims anys en mans de molt pocs, ni rebutjar obertament la corrupció i la falta d'honestedat d'alguns representants públics. I la televisió pública espanyola retransmetent en directe les barbaritats d'aquest bisbe. Va, home, va!