Cap a un estat d'excepció ‘light'

És allò que diuen de l'exèrcit: quan el capità s'enfada amb el tinent, aquest esbronca el sergent, el qual es posa a repartir càstigs entre la tropa. Ara la Unió Europea amenaça d'intervenir els estats que gasten amb més alegria que eficàcia com ara Espanya, on de fet ja està intervenint i condicionant les decisions del govern, el qual s'apresta a collar les administracions autonòmiques, i aquestes s'han d'afanyar a fer repercutir la garrotada en els seus ciutadans i tot seguit assumir un programa d'autodissolució de la seva dimensió política, especialment rellevant en la mare de totes les autonomies, la catalana. Davant d'això els debats parlamentaris en el parc de la Ciutadella apareixen cada vegada més irrellevants; els excessos verbals entre faccions enfrontades no poden dissimular la inutilitat de trobar-se cada cop més lluny dels llocs on es prenen les decisions, i l'austeritat promoguda des de la plaça Sant Jaume, d'una banda, arriba tràgicament tard, i d'una altra sembla donar un exemple que ningú no reconeixerà. Les eleccions anticipades propiciarien una composició del parlament lleugerament distinta, però fos quina fos poc podria evitar complir les prescripcions que vénen de molt amunt.

Parlar de concert econòmic, pacte fiscal o de qualsevol excepcionalitat en el marc espanyol és inútil perquè només seria plantejable des de la fidelitat a tota prova –res més lluny de les circumstàncies actuals, en què s'argumenta que, sense aquest pacte, Catalunya no tindrà més remei que iniciar la via secessionista– i perquè el caràcter infidel i traïdor dels catalans és un ingredient sempre present en la visió del món espanyola. En els temps a venir, Espanya tindrà molt poc marge de maniobra, i per sota seu Catalunya, que no és una illa ni un territori foral, no en tindrà cap. Als catalans se'ls comminarà a deixar d'anar a la seva –excepte potser en algun aspecte menor, com penjar la bandera en els balcons i ensenyar català als fills com a matèria optativa i no avaluable– en pro del benestar general i l'estabilitat europea. Pot ser la fi del catalanisme polític, que, durant poc més d'un segle, va passar d'intentar governar Espanya d'una altra manera a regir amb criteri propi comptades àrees de l'administració –sempre que l'autoritat, militar per descomptat, no ho impedia–; aviat es pot trobar sense mitjans, sense atribucions i sense capacitat de reaccionar.