La societat deprimida

Edgar Morin es va inventar el terme de “societat complexa” per definir la societat que sorgia de la modernitat, de la batalla de blocs. “Societat complexa” és l'antònim de “societat mandrosa”. Una societat mandrosa és aquella que en té prou amb catalogar si una idea, una proclama, una proposta és de dretes o d'esquerres per decidir si serà beneficiosa o perjudicial per al conjunt de la societat. La societat de blocs –la que va durar fins al 1989– era una societat mandrosa. No calia pensar gaire perquè tot, tot, acabava formant part d'un o altre bloc. No hi havia, com s'ha demostrat, i com ens va recordar oportunament Havel, una tercera via possible. Només si partim del punt de vista que la crisi actual europea és enormement complexa podrem començar a treure l'entrellat del que està passant. D'entrada, es tracta d'una crisi econòmica. A Catalunya i a Espanya –i a Itàlia i a Grècia-- s'han gastat, en aquests darrers anys, bastants més diners dels que es tenien, fins arribar a un punt que el deute s'ha fet insostenible, i els creditors i avaladors –simplificant: els anomenats mercats i Alemanya— han dit prou. Però la crisi també és política perquè a mi no se m'acut imaginar ni Churchill, ni De Gaulle ni Adenauer pendents no de les decisions que ells prenien sinó de les decisions dels “mercats”. A Europa hem tingut polítics que no han donat la talla; que en qualsevol procés de dirigents empresarials no haurien passat de la primera prova. I no parlo de l'estranger. Parlo d'Espanya i també, en menor escala, de Catalunya. Al govern de Zapatero han abundat els polítics ineptes, és a dir, els polítics que no tenien prou coneixements, ni prou experiència, per ocupar el lloc que ocupaven (començant, és clar, pel mateix Zapatero). A Catalunya durant el tripartit hem tingut alguns consellers ineptes i alguns consellers sectaris. Aquests darrers són els que ens han deixat una herència més difícil perquè no van parar d'aprovar lleis i prendre iniciatives sovint de cost desorbitat. Però tots aquests polítics –els Saura, les Leire Pajín, els Zaplana, entre d'altres– han gaudit, fins ara, de perfecta impunitat. La majoria han estat elevats, pels respectius partits, a llocs polítics o institucionals de gran respectabilitat i excel·lent remuneració. Avui mateix, 1 de maig, l'esquerra es manifesta com si res del que està passant l'afectés. És com si una manifestació de bombers que protestés legítimament contra la proliferació d'incendis anés encapçalada per una banda de piròmans. I anava a dir, si no sonés massa cursi, que escric això amb un profund dolor perquè aquesta impunitat, aquesta sensació que els polítics poden ser tan irresponsables, o tan lladres, com es vulgui que mai no els passarà res, està fent impacte en amplis sectors de la societat –ja hi ha impactat–, i d'aquí al desmembrament social només hi ha un pas.

Potser és el pas que va de la societat complexa a la societat deprimida. Mirem allà on mirem no trobem solució. Amb Merkel podíem estar-hi d'acord, d'entrada. Però ja fa temps que alguns dels economistes més lúcids d'aquest país –i no precisament socialdemòcrates– adverteixen que la cancellera alemanya ens porta de dret al desastre. Però tampoc no podem estar d'acord amb els funcionaris que protesten per les retallades quan cada mes milers i milers de ciutadans es queden sense feina. L'actitud del PSOE, a Espanya, i del PSC, a Catalunya, resulta, des d'aquest punt de vista incomprensible. No cal donar un xec en blanc al govern. Però caldria ser prou patriotes per coresponsabilitzar-se de la situació ara que tots plegats ens trobem no al caire de l'abisme, sinó caient en un pou de parets negres sense cap nansa on agafar-nos.