Madame Le Pen i companyia

Diumenge que ve els francesos decidiran qui prefereixen com a president de l'hexàgon per al proper quinquenni, una tria entre Sarkozy i Hollande que obligarà el 44% dels electors de la primera volta a canviar el vot, a la recerca de la menys dolenta de les segones opcions o amb la decisió del vot en blanc, tal com han anunciat alguns dels seus líders. Els quasi sis milions i mig de votants del Front National del dia 22 d'abril poden ser decisius, al mateix temps que deixen el lepenisme com el gran enigma de futur.

el 17,8% assolit pel Front National en la primera volta és un percentatge molt important, fins i tot superior al del 2002, quan el vell Le Pen arribà a la segona volta. La candidata frontista, Marine Le Pen, ha modernitzat el llenguatge del seu pare i ha sabut atraure les classes populars franceses, el vot procedent de les bosses obreres i de la gent jove, sobretot aquell electorat que tenia tirada a votar comunista. La crisi i una lectura esbiaixada del tema de la immigració han servit com a eixos del decantament dretà, embolcallat amb banderes tricolors i amb el reclam del nacionalisme més identitari. Madame Le Pen ha sabut fer la feina que interessava a la ultradreta francesa, que fins ha presentat una intel·ligent imatge de modernitat i de recanvi als clàssics partits francesos, tot proclamant que “Sarko i Hollande són la mateixa cosa”.

Encara, en la nova línia del Front, ara anuncien que es presentaran amb un nom renovat i creatiu i que les properes eleccions legislatives del juny podrien ser les seves. I és ben veritat que les expectatives del marinisme estan ben argumentades, més si fracassa Sarkozy i el sector més conservador de la dreta es pot sentir orfe. Però no cal oblidar que el 27 de febrer passat Marine Le Pen fou la convidada d'honor a la vienesa Festa de les Confraries (Burschenschaften), la gran trobada de l'extrema dreta austríaca, aquell ball de nostàlgics nazis i joves ultres que proclamen que a la seva festa està prohibida l'entrada dels periodistes i dels jueus.

Els vents del populisme dretà bufen a Europa. Sorgit al llindar del canvi de segle, les darreres eleccions han servit per apuntalar-lo i fins donar-li opcions de govern. La crisi econòmica, la permeabilitat de les fronteres, el cansament d'un projecte polític no prou reeixit, la manca de lideratges... segurament un conjunt de coincidències que debiliten el sentiment democràtic fins a decantar les preferències cap a solucions perilloses. La dreta creix i el populisme podria conduir a una deriva difícil d'administrar.

En un magnífic treball d'Anna Balcells, publicat en aquestes pàgines diumenge passat, l'autora es pregunta si es poden reproduir les condicions econòmiques i socials dels anys trenta del segle passat, un mapa que portà al gran desastre. Però, al mateix temps, invoca politòlegs i historiadors que responen negativament a la pregunta, al·legant que les coordenades actuals són molt diferents de les que es donaven aleshores i la mateixa Unió Europea crea un terreny de complicitats que fa difícil una confrontació europea. Amb tot, és veritat que la crisi afavoreix les tensions entre rics i pobres, entre nord i sud, i això només comporta l'afebliment de la democràcia.

El repte és important, quan els extremismes de dreta i esquerra tenen el camp abonat per introduir un debat diferent. La resposta pot ser complicada, però cal trobar llenguatges nous que ajudin a tallar de soca-rel els territoris oberts a la incertesa.