Idees equivocades

Fa uns dies vaig atendre la petició de Sílvia Cóppulo per assistir a la tertúlia del seu programa de cap de setmana, El suplement, i discutir si a Catalunya es respecta o no la policia. A més d'un servidor, a la tertúlia també hi van prendre part la sociòloga Cristina Sánchez Miret, el periodista Vicent Sanchis i Andrés Antebi, antropòleg i membre de l'Observatori de la Vida Quotidiana (OVQ). La majoria dels tertulians van defensar que, en general, es respecta poc la policia. I ho vam voler il·lustrar amb tota mena d'exemples amb els quals ressaltàvem que en les societats democràtiques la policia té la legitimitat de la repressió, sempre, és clar, que actuï des de la legalitat i respectant els drets humans. Que defenséssim la legitimitat de les accions de la policia democràtica davant el vandalisme, no ens va impedir reconèixer que algunes vegades –fins i tot, massa vegades– la policia catalana comet errors.

La veu discrepant va ser, precisament, la de l'antropòleg, que també és membre del Grup de Recerca en Exclusió i Control Socials (GRECS) de la Universitat de Barcelona. L'antropòleg es va convertir en el portaveu d'una manera de pensar que està força estesa entre alguns universitaris: que la legitimitat no és de la part de la policia, com a representació del poder democràticament constituït, sinó del carrer –dels resistents, hauria pogut dir– perquè, segons ell, viuen sotmesos a la dictadura dels mercats. A pesar que no és la primera vegada que escoltava un raonament com aquest, em va sobtar que un universitari no sabés distingir entre el sistema democràtic i els interessos que s'hi coven dins. Entre idees i interessos. En matèria política, la teoria més celebrada acostuma a ser, també, la més simple: que els poderosos sempre aconsegueixen el que pretenen. D'aquesta manera, els interessos dels bancs dicten les normes financeres, els interessos de les companyies farmacèutiques dicten la política sanitària i, en resum, que els interessos dels rics dicten la política impositiva de tots els governs. Segons aquesta teoria, els grups que aconsegueixin influir més en el govern –ja sigui mitjançant el control dels recursos i de la informació, ja sigui amb l'amenaça d'emprar la violència– tard o d'hora aconseguiran el que volen. Tot és molt senzill, digueu-li dictadura encara que visquem en un sistema democràtic.

Recórrer a la maldat dels interessos és una construcció intel·lectual recurrent per explicar fàcilment per què tan sovint la política provoca situacions no desitjades. Vist així, la política estaria al servei de determinats petits grups d'interessos en detriment dels de la majoria. No calen més explicacions per deslegitimar el sistema democràtic i els instruments de seguretat dels quals es dota per protegir-se. Afirmar, com va fer Antebi, que Gandhi hauria estat desallotjat de la plaça de Catalunya a cops de porra, més enllà de ser un recurs dialèctic poc afortunat, és senzillament una bajanada. D'entrada perquè l'antropòleg fa una comparació incomparable, que és un dels pitjors defectes dels analistes socials, confondre l'Índia colonial amb un estat de dret com el nostre. La resistència a l'autoritat en un context no democràtic és legítima –fins i tot és un deure, crec jo–, però no té res a veure amb l'exercici de l'autoritat en un règim democràtic. És per això que Antebi va insistir a dir que vivíem en un context de dictadura. Només si s'accepta aquesta tesi –que és resultat d'una manera de veure, entendre i viure el món– és possible negar la capacitat dels Mossos d'Esquadra per imposar la llei i l'ordre.

En un article recent, Ideas over Interests, Dani Rodrik, professor a la Kennedy School of Government de la Universitat de Harvard, explicava que les idees prevalen per damunt dels interessos. El que percebem com a interès propi sempre està condicionat pel filtre de les idees. Així doncs, no és tan sols el poder de les grans corporacions el que determina una manera de fer les coses. Hi intervé, i molt, el poder de les idees. No hi ha dubte que els grans bancs i les polítiques reguladores –o desreguladores– aprovades pels polítics han afavorit la crisi financera actual. Però vet aquí –diu Rodrik– que per acabar d'esbrinar qui ha estat i qui no ha estat el culpable del desastre hom no pot oblidar el paper legitimador dels economistes en aquesta història. Els economistes i les seves idees van empènyer els polítics i els reguladors a creure que el que era bo per als financers era bo per al comú de la gent. El poder de les idees és, doncs, més letal del que sembla. El poder de les idees equivocades, vull dir. I el que serveix per a l'economia també serveix per a la seguretat, l'organització social, les polítiques educatives, etcètera.

Al president Mas li he sentit dir més d'una vegada que sense crisi també hauria calgut fer molts dels ajustaments pressupostaris que ha impulsat des del govern des del novembre del 2010. Sense el predomini de les idees equivocades, l'autoria de les quals després no vol assumir ningú sobretot en temps de crisi, segurament ho hauria pogut fer amb menys dramatisme però ho hauria fet amb la mateixa convicció. I això és així perquè les idees són tan necessàries en política com les matemàtiques en economia. Sense idees no hi ha política. Només gestió. Com recordava Rodrik que deia John Maynard Keynes, fins i tot el polític més pragmàtic és esclau de les idees d'un economista mort. Crec que les idees del meu contertulià Antebi són equivocades del tot. Ara: el pitjor seria que no pogués defensar-les, com va fer ell, en la ràdio nacional –i pública– de Catalunya.