Retalls

No, no, amable lector. Retalls vol dir que proposo una miscel·lània de temes. No d'ajustaments de despesa, retallades, que el propi conseller d'Economia xifra en una quantia addicional de set mil milions d'euros més que haurem d'estalviar en els propers dos anys –no sé si ho veurem, ja per incompliment, ja per haver ‘mort' en l'intent. Anem a pams.

Primer retaLl per adonar-nos de la dificultat del moment. Sense més precisions, podem fer la següent radiografia aproximada: els governs gasten avui gairebé un terç per sobre dels ingressos corrents que generen. I no és un any només: en són quatre. De la despesa que el finançament els permet, n'han d'apartar entorn d'un 20% per satisfer la càrrega del deute. I la xifra va a més en la mesura que el deute que es renova, com que no es pot retornar, ho fa a un tipus d'interès més alt que el que substitueix. A les amortitzacions s'hi afegeixen així uns pagaments d'interessos a l'alça. En un futur proper, dels recursos que generin amb l'esforç del treball i la càrrega fiscal assumida que facin els nostres fills, si la cosa continua com ara, hauran d'apartar-ne quasi una quarta part. De manera que abans de poder permetre's el luxe de decidir si gasten en serveis socials, educatius o sanitaris, hauran de restar tot aquell import pel llast que els haurem deixat.

Aquesta crisi, sap algú realment quan acabarà? Jo no ho sé. Els catastrofistes, que continuen als mitjans com si res, deien fa temps que a hores d'ara estaríem ja enfonsats, mentre que els optimistes s'agafen a un ferro roent amb el límit de la ingenuïtat desqualificadora. Jo fa temps que he renunciat a fer càbales en qüestions que responen a factors que no són a les nostres mans i que es mouen en manades i segons profecies que es poden autocomplir tot i ser errònies. Mantinc que la sortida de la crisi depèn encara de nosaltres i per això esmerço part del meu temps en l'anàlisi del que nosaltres hem de fer, ‘tota la resta de coses iguals', en la mesura que aquestes ens siguin exògenes. Dit això, en tots els articles d'anàlisi, després del reconeixement dels fets i de la seva crítica ens hauríem d'obligar a escriure una part propositiva, en positiu: què cal fer per millorar l'estat de coses de manera factible i realista? Avorreix la crítica sense aportació que només fa que desmoralitzar els nostres emprenedors.

Segon retall. El mal endèmic del dèficit està estès a totes les administracions. També a les locals. Tot comença amb pòlisses de tresoreria per acabar amb un deute sostenible. La idea de la pòlissa implica compassar una despesa corrent amb un ingrés corrent que tenen fluxos temporals diferents, però sempre s'entén dins del mateix exercici pressupostari i pensant en l'autofinançament. Quan es va al préstec i a l'endeutament que supera el curt, ja hem trencat l'ortodòxia i podem ‘prendre mal', finançant despeses ordinàries amb ingressos extraordinaris, tal com s'han de considerar els financers derivats del deute.

Un comportament raonable hauria de ser tenir la capacitat d'accedir sempre (comptar amb el finançament) al subministrament dels serveis que competeixen a una administració, posem per exemple, un ajuntament (els bàsics s'han de garantir, i els addicionals no es poden comprometre per sempre), sense que això hagi d'implicar la seva autoproducció per part de la pròpia administració. S'haurien de poder també mancomunar amb altres entitats i concertar, si és adient, a empreses privades contractades. La responsabilitat és pública: són serveis públics, però la provisió no ha d'implicar sempre la producció, i menys aquesta considerada aïlladament en un municipi petit que pot no comptar amb prou economies d'escala ni capital humà suficient per prestar un bon servei a la ciutadania.

A partir d'aquí, una administració pot guanyar liquiditat acumulant un estalvi primari que aprovisioni el buidat de l'estoc de deute; d'aquest estalvi forçat cap a un fons de reserva només hi exclouria la part d'inversions ja fetes que havent estat avaluades positivament estiguin en període d'autofinançament. Altrament, un fons de reestructuració ordenada, amb fusions fredes i calentes, hauria de forçar el canvi.

Tercer i últim retall. Seria de conveniència local i a curt termini, qui dia passa any empeny, continuar ara tirant de veta del dèficit i fent inflació, fet aquest últim que permetria rebaixar la càrrega real del deute que tenim. Efectivament, no crec que el cos demani als polítics avui fer ‘austeritat'. Però si som europeistes i volem que no fracassi la moneda única no tenim altre remei. L'euro pateix avui l'ombra de la disciplina fiscal que si es connecta (com volen alguns) amb la política monetària fa increïble –qui arriscaria els seus estalvis?– la pervivència i credibilitat de la divisa. Això vol dir que per reactivar la nostra economia (renda igual a consum més inversió), no podem comptar estrictament amb els nostres propis recursos: el consum interior és la suma del consum privat –encefalograma pla–, més consum públic –a la baixa, en ple procés de consolidació fiscal–. De manera que l'únic consum que ens pot salvar, si no és l'interior, ha de ser l'exterior. El que facin els països d'Europa, que tenen avui múscul econòmic i que diuen també que creuen en Europa, amb les seves importacions (que seran les nostres exportacions) és decisiu. Les seves importacions han de ser ben segur atractives pel que oferim, a bon preu i de qualitat, ja que no es poden forçar per decret. El nostre país té per això l'avantatge de la demanda externa provinent del turisme. Si la política de rendes, posem d'Alemanya, es relaxa i baixa el seu sentit d'estalvi prussià, potser els treballadors es plantejaran, amb més diners a la butxaca, fer vacances dos cops a l'any i fins i tot –si s'hi enganxen– consideraran comprar un adossat a Lloret. Això, més l'exportació que fem de béns i serveis, circulant com un coet pel corredor de la mediterrània, ens ha de salvar.

Proposta final de l'article. Quid pro quo: nosaltres fem austeritat malgrat que no ens agrada i que l'Europa que pot deixa de fer-ne. Demanem eurobons i avals en valor que compensin pel sobrecost financer del deute, que ens comprometem a anar reduint. Nosaltres fem, ells fan.

Tenim una forta infecció al nostre cos econòmic. L'ajut exterior és el nostre antitèrmic que ens pot fer baixar la febrada i no ens mati per inanició. A canvi, ens comprometem a continuar prenent l'antibiòtic, fent la purga, de manera que quan amb l'ajut d'altres ens baixi la febre, ens creguem curats i tornem al desori d'abans.