Opinió

Jo tampoc no vull pagar

No és una qüestió
de condescendència amb les concessionàries.
El tema és un altre.
El problema real és la relació entre Catalunya
i Espanya. El greuge
és el mapa i el model

Con­fesso que l'espi­ral de preus, de pujada d'impos­tos, de greu­ges com­pa­ra­tius, de reta­lla­des de drets, de limi­tació de lli­ber­tats públi­ques, de pèrdua de qua­li­tat dels ser­veis públics m'irrita cada dia més. No només em sem­bla injust sinó que em sem­bla del tot arris­cat. Acom­pa­nyar els ciu­ta­dans cap a la ple­ni­tud de drets, viure i com­par­tir la satis­facció de tocar amb la punta dels dits el mirall de l'estat del benes­tar d'altres països i, de cop, reta­llar-los és d'una cru­el­tat extrema i un atemp­tat a la cohesió social tre­ba­llada pels movi­ments soci­als i veïnals durant dècades.

Efec­ti­va­ment em molesta la pujada de l'IRPF, m'irrita la pujada de l'IBI, m'indigno cada vegada que vaig a omplir el dipòsit de gaso­lina, em molesta el preu del telèfon o el preu d'un tallat, el preu de l'aigua o el de l'elec­tri­ci­tat. Tot em molesta i jo també vol­dria no pagar.

Sóc, però, cons­ci­ent que els impos­tos s'han de pagar per garan­tir la solvència de les pres­ta­ci­ons públi­ques i m'adono que els preus de les coses por­ten uns quants con­cep­tes afe­gits, algun dels quals també (a l'aigua o a la gaso­lina) ha d'aca­bar ser­vint per rebai­xar la pressió que avui patei­xen les finan­ces públi­ques.

Em sem­bla, doncs, un com­por­ta­ment res­pon­sa­ble pagar i voler pagar. I em sem­bla rao­na­ble expres­sar rebel·lia i rebuig davant del tracte dis­cri­mi­na­tori, davant de les injustícies, davant dels greu­ges com­pa­ra­tius.

Fins i tot em plan­tejo si davant d'alguna d'aques­tes cir­cumstàncies té sen­tit o no abo­nar la pro­testa col·lec­tiva, con­duir els movi­ments soci­als cap a la pro­testa mas­siva, si hem d'impul­sar l'objecció fis­cal.

M'he for­mat en una escola política que ha rei­vin­di­cat sem­pre la força trans­for­ma­dora de la política. Que ha atribuït a l'exer­cici de les lli­ber­tats públi­ques un fac­tor d'equi­li­bri, de segu­re­tat, de fer­mesa davant de l'adver­si­tat. La raó, ens deien, no es gua­nya per la força sinó amb la con­vicció, amb la justícia, amb l'equi­tat que es desprèn de la trans­parència i del rigor del sis­tema democràtic. Fèiem ban­dera de la segu­re­tat jurídica, dels prin­ci­pis bàsics de l'estat de dret. L'arbi­tratge polític pri­mer i el de la justícia després eren garan­tia sufi­ci­ent, i necessària, per donar res­posta a les expec­ta­ti­ves col·lec­ti­ves.

Aquests dies s'ha plan­te­jat un tema con­cret. Els peat­ges de les auto­pis­tes. Usu­a­ris indig­nats i alguns par­tits polítics han exhi­bit les raons de la injustícia i han encapçalat un movi­ment de pro­testa con­tra diver­sos greu­ges. Pri­mer el de la pena­lit­zació per anti­ci­pació. Paguem més i més que ningú pel fet d'haver-nos anti­ci­pat a d'altres ter­ri­to­ris de l'Estat a l'hora de tenir auto­pis­tes. Pel fet de tenir auto­pis­tes (de peatge, és clar) hem tin­gut menys o hem dei­xat de tenir auto­vies lliu­res de peatge. I hem assis­tit al greuge inac­cep­ta­ble que la resta de l'Estat veia com amb gene­ro­si­tat extrema dels pres­su­pos­tos públics i comu­ni­ta­ris es dotava la geo­gra­fia ibèrica d'una xarxa immi­llo­ra­ble d'auto­vies, sovint sobre­di­men­si­o­na­des, amb relació a la demanda real.

Hi ha, doncs, una raó de fons que ava­la­ria el movi­ment rei­vin­di­ca­tiu.

No és cert, en canvi, que s'hagin donat pròrro­gues de con­ces­si­ons i menys que això s'hagi fet per pagar l'explo­tació defi­citària d'altres auto­pis­tes penin­su­lars. La tècnica de la pròrroga de con­ces­si­ons es va apli­car el 2001 i no s'ha tor­nat a apli­car mai més. No té ara res a veure amb la limi­tació o eli­mi­nació d'alguns dels avenços que s'havien asso­lit en els dar­rers deu anys. Ni l'Estat ni la Gene­ra­li­tat no han pror­ro­gat con­ces­si­ons. Més aviat s'ha inten­tat nego­ciar un assu­au­ja­ment de l'impacte dels peat­ges, una dis­cri­mi­nació posi­tiva en funció de la recurrència, l'alta ocu­pació o la uti­lit­zació de vehi­cles menys con­ta­mi­nants. Seguir aquest camí pos­si­bi­lista i no avor­tar -lo tenia més sen­tit que ara mirar cap a un altre cos­tat.

Però jo sóc dels que pen­sen que en el futur caldrà seguir pagant peat­ges més tous i de man­te­ni­ment, i que ara el que cal és pagar el que es deu. Aquesta és l'obli­gació del govern, que no ha ento­mat i ha con­sen­tit que pros­perés una acti­tud d'insub­missió que el govern no podrà ava­lar per molta com­prensió que hi posi.

No és una qüestió de con­des­cendència amb les con­ces­sionàries. El tema és un altre. En rea­li­tat si el tema es plan­tegés con­tra les con­ces­sionàries també s'esta­ria plan­te­jant con­tra el tei­xit empre­sa­rial català.

El pro­blema real és, sens dubte, la relació entre Cata­lu­nya i Espa­nya. El greuge és de Cata­lu­nya, tot Cata­lu­nya, amb el govern de l'Estat, que ha con­sen­tit un model dese­qui­li­brat i ha impe­dit que pros­perés el fons de com­pen­sació que havia de ser­vir per equi­li­brar el mapa. El greuge és el mapa i el model.

Si el pro­blema és amb Espa­nya uns poden dir que la solució és la inde­pendència (i no pagar a les empre­ses de Cata­lu­nya que serien més febles quan fóssim inde­pen­dents), i uns altres poden dir, per no assu­mir el seu deure com a govern, que la solució a les raons dels ciu­ta­dans, que el govern entén tan bé, és el pacte fis­cal.

Si el govern es desentén del pro­blema i ho fia tot al pacte fis­cal, pot aca­bar resul­tant que el tema del pacte fis­cal es plan­tegi sobre pre­mis­ses fal­ses. Com si fos el conte de la lle­tera. Si tinguéssim pacte fis­cal no pagaríem tants impos­tos, no pagaríem peat­ges, no tindríem dèficit, reta­llaríem més de pressa que ningú l'endeu­ta­ment, la sani­tat tor­na­ria a l'excel·lència mun­dial, la recerca bri­lla­ria amb llum pròpia... i Cata­lu­nya seria el paradís ter­re­nal.

La solució, és clar, no és ni la revo­lució per­ma­nent, l'objecció fis­cal, l'incom­pli­ment de la llei, ni inflar les expec­ta­ti­ves del pacte fis­cal, que és neces­sari. La solució passa per una nego­ci­ació política des de la fer­mesa, sense feble­ses, des del més alt sen­tit de la política.

Si no és evi­dent que tots tenim dret a tirar pel nos­tre cos­tat i prac­ti­car la resistència pas­siva. Si no hi ha lide­ratge, idees clares, pro­pos­tes cons­truc­ti­ves, jo tam­poc no vull pagar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.