Salut

La crisi ha arribat a tal punt que el govern espanyol ja no tem que el titllin, com ha passat, de ser políticament incorrecte, en atribuir a la immigració una part del desequilibri financer de la sanitat. Ana Mato va dibuixar fa uns dies un panorama que donava a entendre que el sistema sanitari espanyol era una autèntica barra lliure, amb immigrants que s'empadronaven, obtenien la targeta sanitària i després hi apuntaven tota la família, que feien venir expressament dels països d'origen si tenien algun problema de salut greu.

A partir d'ara, els requisits per accedir a aquests serveis sanitaris s'endureixen. No n'hi haurà prou d'empadronar-se –un tràmit molt fàcil de fer perquè als ajuntaments els interessa tenir com més població millor, per obtenir finançament de l'Estat–, sinó que a més caldrà demostrar que s'hi resideix i es treballa d'una manera més o menys estable. No féssim escarafalls. Hi ha països d'Europa on els requisits encara són més durs que no a l'Estat espanyol. I això mateix explica la gran pressió sobre el nostre sistema sanitari.

Però jo sempre he cregut que les reformes que afecten la salut de les persones s'han de fer amb molta prudència. Amb aquesta operació l'únic que es fa és deixar fora del sistema persones en situació irregular. I, per tant, susceptibles d'introduir malalties dels països d'origen que ara es podran escampar sense control. Cert: algunes malalties d'aquestes també les importen els nostres connacionals quan fan turisme a terres exòtiques, però ells reben tractament; i, en canvi, els sense papers ja no. Aquí rau el risc.