Som en un estat de dret?

La situ­ació del nos­tre país fa riure i fa plo­rar. Alguns m'acu­sa­ran de dema­gog, però ho puc assu­mir perquè hi ha coses que cla­men al cel. L'última és l'empre­so­na­ment de la sin­di­ca­lista Laura Gómez, per haver cre­mat qua­tre papers que simu­la­ven diners davant de la Borsa de Bar­ce­lona durant la vaga gene­ral. Men­tre que polítics, Millets diver­sos i mem­bres de la casa reial mos­tren amb tota impu­ni­tat els seus tri­pi­jocs per tal d'evi­tar la justícia, fiquen els sin­di­ca­lis­tes a la gar­jola i ens sot­me­ten a un estat de setge, com el que ha vis­cut Bar­ce­lona aquesta set­mana. No és estrany que la població man­tin­gui les acti­tuds que manté. El que ens passa és una ver­go­nya amb totes les lle­tres.

La des­a­fecció arri­barà a una distància tan gran que serà impos­si­ble que les coses tor­nin a una certa nor­ma­li­tat si no les can­viem radi­cal­ment. I quan dic can­viar parlo d'esta­ments fona­men­tals, com la política i la judi­ca­tura. Sort que tot no està al mateix nivell. Un antic diri­gent veïnal del Car­mel em diu que si els polítics fos­sin den­tis­tes, tot el país tin­dria càries. El des­pres­tigi no és exclu­siu de casos tan lamen­ta­bles com l'esmen­tat de Laura Gómez sinó que s'amplia com el gran angu­lar d'una màquina de foto­gra­fiar.

Pot­ser el que cal­dria és fer una ava­lu­ació de l'estat de dret, és a dir, veure quina és l'apli­cació de la llei i si aquesta s'aplica de manera igua­litària sobre tots els ciu­ta­dans. Estic d'acord amb els que exi­gei­xen ordre públic, però no amb una apli­cació poc equi­ta­tiva, d'estruc­tura pira­mi­dal i depe­nent dels graus d'his­te­risme dels gover­nants de torn.