L'any de la fe
Cal suposar que Benet XVI, el dia que decidí commemorar el cinquantè aniversari de la inauguració del Vaticà II convocant l'Any de la Fe, no pensava pròpiament en el Concili sinó en la revolució cubana. Si a Fidel Castro, es va dir a sí mateix, l'invent li ha funcionat durant 50 anys, per què no ens hauria de funcionar a nosaltres, cinquanta anys després de la inauguració del Concili? Cal no perdre de vista que, quan l'anunci fou fet, Benet XVI ja havia visitat l'altra “illa de la calma”, la de Castro, no la de Russinyol. L'illa de la revolució en marxa: avui en marxen 100 i a l'endemà, cent cinquanta. No hi ha pressa. La qüestió és marxar. Amb l'aplicació del Concili passa una cosa semblant. Si la reforma no es va fer en dos dies, l'aplicació arribarà quan arribi. El que cal és mantenir la fe. Fe en què: en el Concili? No és possible.
Del Concili en tenim evidència: 16 documents aprovats per majoria en el transcurs de les 10 sessions que van tenir lloc entre 1962 i 1965. D'aquests 16, quatre són constitucions; nou, decrets; i tres, declaracions. Això aviat és dit. Però per explicar-ho es necessitaria una vida com la de Matusalem. Tal és la quantitat de volums que ha generat l'estudi d'aquest Concili, el més rellevant de la història de l'Església. Avui, gràcies a l'obra monumental dirigida per G. Alberigo, en la qual hi va treballar, per a la nostra satisfacció, el pare evangelista Vilanova, monjo de Montserrat, ho sabem pràcticament tot sobre aquest Concili. El fons i la forma. Els vots i els votants. Coneixem la fase prepreparatòria, la preparatòria i el treball conciliar. Les lluites internes i les discussions externes o públiques. Les pressions. El posicionament de Joan XXIII i el de Pau VI. Impossible resumir-ho tot. Però, per tenir una idea del clima que es respirava, tal vegada bastarà recordar que la constitució pastoral Gaudium et spes, sobre les relacions de l'Església amb el món, va tenir 2.390 vots favorables, 75 en contra i 7 de nuls. L'èxit no podia ser més gran. Més que més si tenim en compte que, el mateix dia de la votació, va tenir lloc un històric intercanvi de perdons entre Roma i Istambul. Les dues grans esglésies cristianes, la catòlica i l'ortodoxa, van cancel·lar, de comú acord, les excomunions recíproques que continuaven en vigor des del 1054. L'actitud de diàleg (i diàleg fraternal) era present en tots els àmbits. I el mateix cal dir de la voluntat de comprensió dels problemes humans, tals com la dignitat de la persona, la família, la cultura, la vida econòmica, la pau, la fam, la pobresa crònica, els homes de ciència, els pensadors, els governants, les dones, els treballadors, els malalts, els oprimits, els discriminats, els joves i els no tan joves. Tothom tenia dret al “goig i a l'esperança” que l'Església proclamava des del retorn a les fonts. Això, i no altra cosa, és el que va tenir lloc a Roma durant el Concili. Aquesta pàgina de la història no necessita ser creguda. No reclama fe sinó fidelitat.
Fe i fidelitat no són la mateixa cosa. S'assemblen, això sí, ja que provenen del mateix terme llatí (fides), però no són la mateixa cosa. La fe és una creença; la fidelitat, una voluntat. La fe és una gràcia o un do; la fidelitat, un esforç. La fe és una esperança; la fidelitat, un compromís. La fidelitat és el que resta de la fe quan aquesta s'ha perdut. Com pensem fer front a la descreença del món: tirant per la borda l'herència del Concili? “Quan no se sap cap on es va (diu un proverbi africà), és més necessari que mai recordar d'on es ve.” Venim del Vaticà II. I sabem on volíem anar. L'horitzó era molt ample. Com s'explica que ara sigui estret? Volíem guarir els mals. Com s'explica que condemnem fins i tot mals que no ho són? El bisbe d'Alcalà d'Henares, en nom de qui es permet de ser excloent? Fer taula rasa del Concili és lliurar l'Església a la barbàrie integrista i al narcisisme dels neocatecumenals.
Amb l'excusa que ningú creu en Déu, ens permetem el luxe de fer front a l'ateisme amb el fanatisme, una altra manera de negar Déu. El que reclama el Concili no són els crits de la jerarquia ni les seves rodes de premsa autocomplaents i egocèntriques, sinó fidelitat a l'Esperit i esperit de fidelitat. Donant per suposat que no hi ha esperit sense memòria. I tampoc hi ha memòria sense voluntat de tenir-la. El propòsit, en l'avinentesa del cinquantè aniversari de la inauguració del Concili, no pot ser altre que no oblidar, no trair, no abandonar ni renunciar. I és la definició mateixa de la fidelitat. Any de la fidelitat, i no de la fe.
