La dama cega

Fa temps que la dama cega hauria d'haver creat la figura de l'advocat de l'espectador. Algú que ens defensi de l'espectacle de la impunitat dels qui sempre decanten el plateret de la balança a favor seu. Havíem quedat que tothom era igual davant la justícia, però resulta que és la llei la que es comporta segons qui té al davant. Un exemple: la millor manera d'evitar la presó és declarar-se culpable. Perquè aquesta paradoxa legal sigui possible, és clar, has de ser el duc de Palma. Un altre exemple: la millor manera de sortir il·lès d'una acusació de violació és dir que no vas sentir que la víctima cridés prou fort que no; és clar que per convèncer el jutge amb aquesta totxesa jurídica cal ser Dominique Strauss-Khan. Ahir, l'exgerent del Fons Monetari Internacional encara va tenir esma per anar a votar a les eleccions franceses, a les quals hauria tingut opcions de presentar-se si no fos perquè té tendència a allitar-se amb dones
que no diuen prou fort de no.

Mentrestant, a l'altre costat de la balança passen coses com la següent. Fa dos anys, Hokman Joma, un kurd de 29 anys, va llençar una sabata que va estar a punt d'impactar al cap del primer ministre turc Recep Tayyip Erdogan, durant una visita oficial a Sevilla. Només a punt. El mateix jutge que va condemnar-lo a tres anys de presó va declarar que trobava excessiva la pena tenint en compte el mal causat (prevaricar no és prendre una decisió quan s'és conscient que no és justa?) i va desitjar que el govern indultaria el condemnat. Al ritme de la justícia espanyola, l'indult el rebrà a casa seva. Ens diuen que en la justícia hem de confiar, però en el que hem de confiar és que mai ens toqui encarar-nos-hi.