Quan la vida s'acaba

Hi ha una edat en què les coses comencen a girar cap al final en lloc de cap a l'inici, cap a la reducció d'expectatives en lloc de cap a l'aparició de noves oportunitats, en què cal retre comptes més que planificar projectes. Les converses comencen a anar més del passat que del futur i els records guanyen sobre les esperances. El canvi de tendència, com tota corba amb un màxim, té un pendent que a l'inici és petit i quasi inapreciable, però amb el temps esdevé important. La feina canvia, de la gestió i l'acció, al consell, l'assessorament i el comentari. Es percep que res és com abans perquè el que era essencial ha esdevingut accessori, perquè s'ha passat del centre del corrent del riu de la vida al corrent lateral on tot va més lent i l'aigua a vegades s'atura i té tendència a treure't del riu, a deixar-te suaument a la platja o entre els vímets de la riba.

És en aquest moment quan es comença a notar que la valoració dels altres per la pròpia actuació i per la feina de cada dia esdevé secundària i et sorprens a tu mateix fent afirmacions de les quals no estàs segur, per reafirmar així la pròpia posició, el propi criteri, quan abans això era innecessari perquè l'acceptació pels altres era un atribut inseparable de l'actuació personal. Es perd la valoració quan més es necessita, però òbviament la valoració deriva de l'acció, de l'autoestima, i aquella esdevé progressivament més accessòria quan abans era principal i determinant. La decadència és una carrera que se sap on comença però no on s'acaba, i si a nivell personal es produeix com a conseqüència de la pèrdua de capacitat intel·lectual i d'acció, rebel·lar-se pot estar entre el que és ridícul i el que pot esdevenir patètic. Alternativament l'acceptació simple dels fets pot portar a la resignació, i aquesta per ella mateixa accelera la  decadència.

Viure en un món que s'empetiteix pot resultar agradable per qui considera que té feta la feina, i passada l'època plena de la vida en comença una altra en la qual el que és proper esdevé principal, important, perquè el que és petit agafa el lloc del que abans era personalment i professionalment important i ara ha deixat de passar, ja no té lloc. La decadència s'ha d'acceptar sense revolta perquè és inevitable. La família et veu des d'una altra perspectiva perquè d'un motor t'adones que esdevens lentament una referència més, i amb el temps, una possible càrrega. En lloc de ser una força que impulsa amb dinamisme esdevens un pes del qual s'haurà de tenir cura perquè la capacitat per cuidar-se un mateix serà inevitablement menor i la dependència creixerà lentament i inexorablement. Has passat de generador de recursos a consumidor.

Hi ha una certa amargura quasi física que emplena en boca i es posa a l'estómac quan aquells que abans et respectaven comencen progressivament a ignorar-te. Quan això es percep en petits detalls, són aquests com esquerdes per les quals la valoració de la teva persona pels altres s'escapa i perd. Permet a poc a poc saber, sense marge per al teu dubte, que ja no  pensen de tu com a referent sinó com a accident. En el millor dels casos et fan favors o et donen la raó perquè pensen que és el que tu necessites, sigui això real o imaginari. Arribats aquí, un pensa ja com abandonar l'escenari, perquè al final de la funció això és imprescindible i espanta haver de suportar un inacabable tercer acte quan el que falta té poc interès per a un mateix i menys per als altres. La pèrdua d'un actor secundari per a una companyia teatral mai ha pogut ser un gran problema. La qüestió bascula per als altres entre l'afecte i la compassió.

Hi ha una certa esquizofrènia en no baixar l'escala a la velocitat que cal perquè molts perceben que un està en un esglaó quan de fet ja n'ha baixat tres, però qui té el valor d'explicar que la realitat que els altres perceben és una realitat amb inèrcia que ja ha deixat d'existir i és, de fet, falsa? Tenen els altres la tendència a pensar que un és el que ja ha deixat de ser, i això de jove indigna perquè un es veu més del que els altres perceben, però de gran entristeix i inquieta, perquè a la llarga, qui pot viure sobre la ficció? El risc d'hipocresia, de voler explicar una realitat que ja no existeix, es fa gran. S'alterna entre l'eufòria per raons fútils i fins i tot aleatòries que un tendeix a maximitzar com a autoengany agradable i que permet defugir la realitat i l'amargura, quan es té la percepció de la realitat que es presenta amb escàs interès per la vida que encara queda per ser viscuda.

Hi ha una crítica fomentada i real perquè un vol ser el que ha deixat de ser, i invertir-ho no és possible, encara que es vulgui retardar el fet de reconèixer-ho. La grandesa humana no és en l'acceptació permanent i contundent de la pròpia realitat, però qui té el poder i la capacitat de fer-ho quan aquesta s'escurça i simultàniament s'és conscient de viure un projecte que ja no té futur? Si algú no vol viure aquesta realitat decreixent on el fons de la decadència d'un mateix pot no tenir fi, ni físicament ni intel·lectual, està obligat a recórrer aquest camí? L'única raó per fer-ho són els altres, però la memòria humana és curta i l'oblit arriba sempre una vegada passat el tràngol.

Llavors es fa present la por i la feblesa, la renúncia a la lluita, la covardia per revoltar-se, però aquesta pot a vegades no ser tal sinó simplement l'acomodació sense lluita, renunciar a aixecar el cap i acceptar el patiment. S'ha de ser conscient que la llibertat per continuar a dalt de l'escenari es va reduint amb el temps i en el futur pot reduir-se tant que pot faltar fins i tot la llibertat per escollir ser lliure. Ser-ho pot esdevenir impossible. La vida és l'actiu més gran de la persona, per això matar és el crim pitjor contra la naturalesa humana, però tampoc ningú té dret a demandar que es faci un ús de la pròpia vida diferent del que la consciència d'un mateix tria lliurement. Certament el sentiment religiós obliga a respectar-la però per sobre de l'adhesió a qualsevol doctrina, hi ha la pròpia llibertat, negar aquest dret és negar l'essència de la natura humana.