Fes, sí. Girona no?

Dilluns passat, al Palau de la Música Catalana de Barcelona, presentació de la XVIII edició del Festival de Músiques Sacres de Fes (Marroc). Com comença? Amb música? Amb un film de promoció? No: amb una conferència sobre el sufisme impartida pel professor Faouzi Skali, antropòleg i director general del festival. Abans que res, la paraula i el pensament. Vostès hi posaran tots els matisos que vulguin sobre el caràcter més postís o menys de la idea festivalera i de les raons no estrictament culturals que la sostenen, però el cas és que el festival de Fes se n'ha sortit. Ha consolidat un esdeveniment de qualitat i potencia una ciutat amb molts atractius. Per cert, permetin-me fer un parèntesi: que molta gent del món de la cultura catalana hagi conegut l'atractiu de Fes i el mateix festival és obra de l'ara empresari terrassenc Ferran Morillas (Qadar). Durant anys va picar el ferro de la indiferència fins a doblegar-lo, i ara ningú del festival li ho reconeixerà? Doncs bé, el que dèiem. Per què Fes se n'ha sortit i Girona no? L'alcalde Puigdemont va declarar que es tractava d'un model esgotat i deficitari. No li ho discutiré pas amb els temps que corren. Però potser l'alcalde s'hauria de demanar si per vendre més abonaments, Girona es va plantejar mai seriosament completar el seu festival amb un fòrum de debats tan potent com el que s'organitza cada matí, durant el festival, a la ciutat marroquina. O si han presentat mai un programa d'exposicions com fan allà baix. O si han propiciat els contactes internacionals entre gestors culturals, que són els que hi entenen i no els polítics. Girona ho ha fiat tot a l'escenari impressionant de la catedral? Aquesta és la pregunta que ens hauríem de fer. És possible que Fes, com tota la xarxa de festivals de músiques religioses, caigui cada any en alguna contradicció, però sap donar al visitant el just equilibri entre la vistositat del cant i la sonoritat del pensament. Ens ho creiem o no, això de l'espiritualitat? Doncs qui no vol escenaris de música per cantar mirant-se l'ànima pròpia ha de tenir espais de reflexió compartida per pensar mirant-se l'ànima de l'altre. I en comptes de vocalistes o instrumentistes, prestigiosos intel·lectuals vinguts d'arreu. No és precisament això, el diàleg entre religions? Hi som encara a temps, a Girona?