Amb el ‘#novullpagar' no anirem lluny
El moviment antipeatges #novullpagar té una virtut que no es pot negligir: ha posat en l'agenda ciutadana i política la discriminació que pateix Catalunya en matèria d'infraestructures. Ara: no ens enganyem, no ens portarà gaire lluny com a país. Per dues raons bàsiques: primera, perquè per més massiva que estigui sent, no ho serà prou per posar en escac les empreses concessionàries que detenen la paella pel mànec; i, segona, perquè abans que ho arribi a ser, de massiva, aquestes concessionàries forçaran el govern a tramitar prou multes de 100 euros cadascuna contra els infractors i la mobilització s'aturarà de cop.
L'any 1951, els barcelonins van iniciar una campanya de boicot contra la Companyia de Tramvies de Barcelona que té més d'un punt de semblança amb el #novullpagar peatges. L'iniciador del moviment contra els peatges, Josep Casadellà, ha confessat que es va plantar així que va sentir que volien eixugar el dèficit de les autovies castellanes allargant la concessió de les autopistes catalanes. Si fa no fa, la vaga dels tramvies va començar pel greuge que van sentir els usuaris del tramvia de Barcelona en saber que els apujaven el preu del bitllet, mentre que no s'incrementava el dels tramvies de Madrid, que ja era més barat. I llavors, com passa ara, aquella protesta anava més enllà del fet puntual i expressava un malestar general.
Tanmateix, entre el #novullpagar i el boicot dels tramvies hi ha una diferència fonamental: aquell moviment ciutadà va consistir a no agafar els tramvies, que durant dues setmanes van anar completament buits, i no pas a pujar-hi i no pagar el preu del viatge. Les autoritats franquistes no van poder reprimir aquella protesta; no podien obligar els ciutadans que feien els seus trajectes diaris a peu, en un març de fred i pluja, a pujar-hi. Ja ho sé que no és el mateix, però em fa l'efecte que entre les dues protestes, vull dir entre anar a peu a la feina o al futbol i circular per carreteres secundàries col·lapsades per anar a treballar o tornar de la platja, hi ha hagut unes transformacions i uns canvis de valors que no abordaré en aquest article.
La Vaga dels tramvies va triomfar. Tant el governador civil, Eduardo Baeza Alegría, com l'alcalde de Barcelona, Josep Maria Albert Despujol, van ser destituïts i l'apujada del preu del bitllet va ser anul·lada. L'èxit va ser conseqüència de la fermesa dels barcelonins, en primer lloc, però també hi van intervenir els errors comesos pels responsables polítics que es van veure sorpresos per la protesta ciutadana, la primera que havia d'afrontar el règim franquista, i hi van reaccionar de mala manera. Fer política comparada sempre és un exercici arriscat. Però buscar referents en el passat no va pas malament.
El moviment antipeatges #novullpagar té la virtut d'haver posat sobre la taula un conflicte i una discriminació reals de la mateixa manera que els referèndums per a la independència van posar de manifest l'ambició i la insatisfacció nacionals de molts catalans. No obstant, hem de ser conscients que aquestes virtuts expressen alhora la feblesa i la incapacitat que arrosseguem, perquè serveixen per deixar anar pressió i evitar que el país i les relacions amb Espanya rebentin per les costures, de sempre mal embastades, però no per plantejar una via alternativa viable ni per fer creure a Madrid que aquesta vegada anem de debò i que el que reclamem estem disposats a agafar-nos-ho. Ara: jo voldria creure que l'independentisme té una estratègia a mitjà termini i que tots aquests moviments i campanyes no són altra cosa que maniobres de distracció, a penes tàctiques. També ho voldria creure del govern, encara amb més bona fe, quan parla de pacte fiscal, estat propi i tota la pesca. Perquè, si no fos així, la condemna a l'assimilació seria irreversible. I, almenys, si hi ha d'haver un xoc de trens, voldria saber que també anem dalt d'un tren, vull dir d'un dels de veritat i no pas dalt d'un de fireta.
