Fins quan, les diputacions?

En l'escalada de retallades que no tenen aturador, sembla una incongruència no parlar d'un munt d'administracions públiques de dubtosa utilitat, entitats que multipliquen les despeses sense altra contraprestació que repetir competències o subdividir responsabilitats de gestió. És inexplicable el manteniment d'una forassenyada divisió territorial, amb autonomies, regions, províncies, comarques... totes amb la torna de l'aparell material i administratiu necessari per generar el no-res.

Foren els borbons afrancesats els que intentaren una divisió administrativa del seu regne a la manera dels departaments francesos, amb intents que anaren de les propostes de Felip V a les de Carles IV, però és a inicis del segle XIX, en la convulsa Espanya de governs inestables, quan la Constitució de Cadis (1812) proposa la divisió provincial i la creació de les diputacions que la complementen. En un Dragon Khan d'aprovacions i suspensions, les atribucions provincials no són consagrades fins al 1833, en la regència de Maria Cristina de Borbó, segons una proposta de Javier de Burgos. Des d'aleshores, les diputacions provincials distribueixen la part del lleó, amb elevats pressupostos alimentats pels pressupostos generals de l'Estat, una manera de suavitzar altres poders regionals o locals i com a fons de rèptils per comprar voluntats. Suprimides les diputacions en les autonomies uniprovincials i amb una altra formulació en els territoris insulars, avui hi ha 41 diputacions provincials a l'Estat, uns organismes que gestionen uns vint-i-sis mil milions d'euros anuals, vint-i-dos mil d'aportació estatal i la resta de ingressos propis o territorials, i que atresoren un deute superior als sis mil cinc-cents milions. Al seu redós, un fort aparell administratiu, amb diputats, càrrecs de confiança, funcionaris i contractats de tota mena, que sumen unes vuitanta mil persones, amb sous que disparen el capítol primer del pressupost.

Amb unes competències un xic confuses, les diputacions es mouen en l'indefinit territori que hi ha entre els governs autonòmics i els municipals, potser tenint cura dels serveis compartits entre municipis o, potser, programant carreteres comarcals. Talment, una forma de contrapoder en el territori, assegurat per la funció d'atorgar subvencions, quan sempre es pot ajudar consistoris d'un color o un altre a subministrar una biblioteca o acabar la construcció d'un poliesportiu. Tot, mentre el pressupost ho permeti, ja que a les despeses de personal cal afegir-hi les, força elevades, de protocol, publicitat i dietes vàries, una sagnia més que evident.

Les diputacions catalanes –quatre, com les províncies– foren abolides entre el 1914 i 1925, assumides per la Mancomunitat, i entre 1931 i 1939, que foren absorbides per la Generalitat. El 1979, la desaparició de les diputacions figurava en el programa electoral de la majoria de partits polítics, però la realitat, sobretot després de les eleccions al Parlament, evidencià les diferències de color entre governs i les possibilitats clientelars que donaven els governs de les diputacions. Els interessos partidistes s'imposaren a la lògica.

Quan es demostra que les competències de les diputacions moltes vegades estan duplicades amb altres organismes i les específiques podrien ser assumides per les administracions autonòmiques, és una frivolitat mantenir-ne l'existència. Parlar de retallades i no afrontar una més que necessària esporgada d'administracions públiques improductives genera desconfiança en els polítics, que haurien de tenir una visió exacte del què i perquè s'ha de retallar. Per favor, fins quan les diputacions?