Espanya e(n)s trenca
Si hi ha algun lector espanyol que avui llegeixi aquest diari, que no s'espanti. No passa res. El seu país té futur. Sí, és cert que a portada hem titulat “Espanya es trenca” i que dediquem pràcticament una dotzena de planes a argumentar-ho des de diversos punts de vista, amb anàlisis, estadístiques i dades. Però Espanya sobreviurà. És una nació forta, la dels espanyols. Un sentiment gran. Tant, que ha perdurat en el temps malgrat ser un fracàs total i absolut durant bona part de la seva llarga existència. Va començar a forjar-se en el marc d'una monarquia imperial de la qual els catalans vam formar part, encara amb personalitat pròpia tal com, en algun moment, van fer-ho portuguesos, territoris ara italians o els Països Baixos. Un imperi que va ser un desastre de proporcions oceàniques.
Va arribar la formació de l'estat nació modern. Se'n va poder anar escapant més o menys tothom que no fos espanyol menys bascos i catalans. Al principi fins i tot hi vam participar amb un cert entusiasme. De seguida, però, es va veure que especialment els catalans érem els ases dels cops d'un projecte basat en la incompetència, la inoperància i la prepotència casernària. Mesells, a pesar de les patacades reiterades hem aprofitat, fins ara, la mínima escletxa per intentar trobar una certa harmonia a redós de l'espanyolitat. Avui Espanya es trenca estrepitosament. Per tots costats. Les costures del vestit de nou-ric no han resistit més. Però la nació espanyola sobreviurà. El cas és si els catalans serem capaços de decidir si ens n'apartem o bé si restem com badocs mirant com la pluja de runa ens ensorra.
