Comunicació

Hi ha dies que em pregunto: “I a aquest senyor, en Rajoy, qui li fa la política de comunicació?” Al principi vaig creure que el silenci de Rajoy responia a una estratègia calculada. Es tractava de preparar un pla molt meticulós, anunciar un full de ruta, per dir-ho així, i aplicar-lo sense tremolors, perquè Europa veiés que a l'Estat espanyol hi havia un govern ferm i gens amic de les ocurrències. Així hi retornaria la confiança.

Poc dura l'alegria a casa del pobre. Aviat es va veure que el govern espanyol funcionava a remolc dels esdeveniments, que s'anava improvisant una mesura darrere l'altra. No només es van incomplir les promeses fetes durant la campanya electoral, sinó que es va fer tot al contrari. I per acabar-ho d'adobar, el senyor Rajoy seguia sense donar la cara. Qualsevol de les mesures, si s'haguessin pres en anys anteriors, hauria merescut la compareixença del president espanyol en persona per explicar-les detalladament. Aquí no.

Quan Soraya Sáenz de Santamaría va ser preguntada pel silenci del seu president, va respondre que no era cert, que ell hi compareixia. I si ho feia, sí: sempre al costat d'algun altre mandatari estranger, però mai com ho havia de fer: en solitari.

I ara resulta que dilluns, Rajoy trenca la norma. Hi surt a donar la cara. Però, on ho fa? Al Congrés dels Diputats? No. Ho fa al final de l'executiva del seu partit. Quina imatge vol donar Rajoy? La de president d'un Estat o la de president d'un partit? Quina convé més a l'Estat?

Ho veuen? L'estratègia de comunicació? L'hi porta el seu pitjor enemic.