El do de llengües

Demà, diumenge, celebrem la Pentecosta. Això vol dir que des la Pasqua Florida fins avui han transcorregut 50 dies: tal és el sentit etimològic del terme grec. Per als israelites, aquesta era la festa “de les setmanes”: acudien a Jerusalem a oferir les primícies de les collites. Els de la diàspora també, i de forma massiva. D'aquí ve que l'inici de la predicació dels apòstols, precedida per la irrupció de l'Esperit, fos tan clamorós. Tant els apòstols com la majoria dels deixebles no donaren senyals de vida fins aquell dia, que aplegava jueus de totes les nacionalitats. El cas és que la primera predicació va tenir un ressò extraordinari. D'on provenia la força que fins aleshores no havien tingut? El llibre dels Fets dels apòstols (cap. 2) ho explica molt bé: l'Esperit Sant els omplia. La seva manifestació ens és descrita com una pluja de llengües de foc, precedida d'un cop de vent i d'un tro fortíssim. No cal interpretar-ho al peu de la lletra. Però sí que cal anar al sentit profund: els apòstols havien experimentat un canvi transcendent. Si abans havien sigut covards, ara eren valents. Si abans havien dubtat, ara se'ls veia segurs i convençuts. Per dir-ho com sant Pau, “s'havien apoderat de la ment de Crist”. I aquest fet fou tan operatiu, que foren escoltats per una gran multitud. I tot i que ells parlaven galileu, els allí presents entengueren perfectament el missatge que proclamaven, cadascú en la seva llengua materna. D'aquí prové el famós “do de llengües”, que, al meu entendre, no consisteix a parlar moltes llengües, sinó a parlar de manera que tothom t'entengui. Depèn més de l'exemple que de les paraules: Verba movent, exempla trahunt (les paraules mouen, però el bon exemple arrossega). Tal hauria de ser sempre el llenguatge cristià. I tal devia ser el cas de la Pentecosta. No gaire diferent del que l'Església ha viscut en dos pontificats oposats: el de Joan XXIII i el de Joan Pau II. El primer, malgrat que no era poliglot, tenia el do de llengües. Tothom va entendre perfectament el que pretenia. El segon, en canvi, malgrat que dominava sis o set llengües, ningú no va saber què pretenia fins que no vam veure clarament que el concili quedava relegat a la història.