Petits invents

Ara fa més o menys una dotzena de dies moria a la provecta edat de 96 anys el senyor Eugene Polley. Resulta que en Polley va ser l'inventor del primer comandament a distància per a la televisió. Va ser batejat (l'aparell, no pas el senyor) amb el nom de Flash-Matic i presentat l'any 1955 per la companyia nord-americana Zenith Electronics. Si l'any 1955 les botigues d'electrodomèstics del nostre país haguessin col·locat el Flash-Matic als aparadors o als prestatges probablement no n'haurien venut ni un, no pas perquè els catalans d'aquells temps fossin especialment aficionats a aixecar-se cada vegada de la butaca a canviar de canal, sinó, senzillament, perquè a Catalunya les emissions de TVE encara no havien arribat, ja que a l'Estat espanyol no hi va haver programació de tele fins a l'any 1956. La generalització dels aparells als domicilis catalans ja us podeu imaginar (això els que no us cal imaginar-ho perquè ho recordeu personalment) que va ser encara més tard.

No sé pas què en recordeu vosaltres, però si la TV va arribar tard, els comandaments a distància jo, que sóc de finals dels seixanta, no els recordo pas com una eina habitual a les cases fins ben bé a finals dels setanta, tret de casa meva, que vam veure la tele en rigorós blanc i negre i sense comandament fins l'any 1986, tot seguint la vella màxima de l'economia domèstica de batalla que sosté que no cal canviar res si encara funciona, criteris que ja estem veient que tornen a ser perfectament actuals en aquesta mena de moda vintage econòmica que la crisi ens obliga a entomar. I val a dir que la van fer resistent, aquella maleïda Iberia que no s'espatllava mai.

En fi, batalletes a part, el que més m'ha encuriosit del cas de l'invent del senyor Polley és el poc reconeixement que obtenen els creadors d'estris absolutament vitals per a la nostra quotidianitat. Sempre he estat un gran admirador dels genis dels petits detalls, com ara Spencer Silver i Arthur Fry, o Erlman J. Wright, inventors, respectivament, del Post-It i el clip. Per no parlar dels savis anònims que van tenir la brillant idea de cosir botons a les camises, posar nanses a les tasses, practicar forats a un bol per fer-ne una escorredora o afegir barnilles a les ulleres i no haver d'anar encongint sempre el nas per evitar que ens caiguin per terra. Són petits avenços que han millorat la humanitat sense que ens n'adonéssim. Són modestes contribucions al progrés que es contraposen a grans invents que, venuts amb gran faramalla, eslògans grandiloqüents i estrident trompeteria, han acabat fent més nosa que servei a bona part dels seus usuaris. A Catalunya, el cas més paradigmàtic d'un producte absolutament prescindible és l'Estat espanyol. En què estava pensant, qui va tenir l'acudit d'engiponar aquest artefacte polític que no s'aguanta per enlloc i que no ens feia cap falta. Fa segles que ens obliguen a menjar, a dormir, a treballar i a anar amunt i avall carregats amb aquesta andròmina i cada cop ens agrada menys. Ja seria hora de retornar l'article, tot i que, desgraciadament, dubto que ens reemborsin el que n'hem pagat. Però vaja, tampoc cal, si se'ns el queden.