Això no és cap joc

Fa quatre anys ben bons que estem en crisi i la veritat és que el més calent és a l'aigüera. Des de fa setmanes, diverses veus demanen que ens fixem en els aspectes positius, que n'hi ha, perquè insistir en una visió negativa retroalimenta la crisi i el pessimisme i fa més difícil sortir-ne. És cert que hi ha sectors que van trampejant la crisi i que les empreses que han sabut obrir-se a l'exterior tenen manera d'equilibrar la pèrdua del mercat interior, pal·liar-la si més no, i també és veritat que podem mirar amb esperança la capacitat que demostra la ciutadania per organitzar-se i ajudar-se sense estar pendents dels organismes públics; els menjadors socials, els bancs d'aliments, el voluntariat... són símptomes d'aquesta solidaritat entre les persones que permeten dir que d'aquesta també en sortirem, encara que no sapiguem a hores d'ara ni quan ho aconseguirem, ni com ho farem, ni com de malparats en quedarem. Les raons d'aquesta incertesa són, si fa no fa, les mateixes que ens han dut a la situació de crisi que patim. Per això, quatre anys més tard, som on som, donant-hi voltes i més voltes, marejats i incapaços de trobar cap via de sortida a l'atzucac.

El desemparament que, com a ciutadans, podem experimentar diàriament davant les notícies dels mitjans de comunicació i les mesures que els governs ens van dosificant, es deu, en primer lloc, a la sensació d'incompetència i d'irresponsabilitat, generals i particulars, que es detecten en els comportaments d'aquells que haurien de saber quins camins de sortida hi ha i guiar-nos-hi sense dubtes ni dilacions. Hi ha una tercera raó encara, més decisiva i tot: la incapacitat del sistema per regenerar-se. (Ara és l'hora de la política, se sent a dir, com també se sent que avui el periodisme és més necessari que mai, com si no ho haguessin estat sempre i en totes les circumstàncies; són afirmacions que no fan altra cosa que subratllar la degradació soferta per un i altre poders.)

Ja ho sabíem: tanmateix, la crisi financera ha posat de manifest amb tota la seva cruesa i desvergonyiment la interdependència entre la política i les finances: el poder polític és un instrument del poder financer i el poder financer és un instrument del poder polític; i el periodisme, si no n'és presoner, n'és còmplice. No cal procedir a enumerar exemples perquè no acabaríem i perquè els tenim ben presents. Ara, és clar que la millor obra ens l'ha representada el cas de Bankia, en tots els seus actes, des del plantejament al desenllaç que s'endevina, passant pel nus que ens ha embolicat. Passa que la crisi és sistèmica i que el sistema no té intenció de curar-se: “La lluita de classes segueix existint, però la meva l'està guanyant” (Warren Buffet).

Sent la irresponsabilitat i la incompetència imputacions prou greus, i la impossibilitat per trencar els lligams i les inèrcies del sistema desesperant, no em semblen encara els frens més potents. Em fa l'efecte que el més determinant és la manca de consciència que s'observa, també general i particular. Perquè no hi ha cap canvi social que es produeixi sense que abans no hi hagi hagut una presa de consciència individual i col·lectiva sobre la necessitat de provocar la transformació. Cadascú en l'esfera privada i tothom en la pública, necessita espais d'esbarjo per resistir. Un punt de frivolitat és beneficiós, pels efectes catàrtics i de vàlvula d'escapament que conté. Com també poden arribar a ser bons, en la política i l'acció sindicals, el tactisme electoral i la demagògia si són aplicats en la mesura justa i en els moments adequats. Ara: aquesta crisi no és pas cap joc i, no obstant, en els comportaments col·lectius i individuals encara s'aprecia massa frivolitat per pensar que d'aquesta en sortirem aviat. És un excés de frivolitat inconscient en molts casos, d'acord, fruit d'una dinàmica que ens empeny de fa temps, però la inconsciència no li treu ni gravetat, ni desmesura.