Guardiola, exemple de res

“Jo no vull ser exemple de res”, va dir Pep Guardiola el dia que el Parlament de Catalunya li va concedir la Medalla d'Honor. A pesar d'això, en aquests quatre anys apassionants en què ha estat l'entrenador del Barça l'hem convertit en model de tot. Ara se'n va perquè diu que està cansat, que s'ha buidat, i ho hem d'entendre des de la seva autoexigència. Si l'hem singularitzat tant durant tot aquest temps, no cal que ara l'adotzenem i li diguem privilegiat perquè ell es pot permetre deixar la feina i descansar, que a tots ens agradaria poder-ho fer i que no podem. O potser és que ens havíem arribat a creure que tenia superpoders i que ara digui prou, plego, necessito descansar, ens l'ha humanitzat massa? Potser estàvem malalts d'admiració i el seu comiat ens ha activat anticossos contra la nostra complaença: t'hem idolatrat com a ningú altre i ens ho pagues deixant-nos. És ben bé que som com som. La reacció vírica que en alguns ha causat el seu adéu ha arribat a posar en dubte la seva credibilitat, i on hi havia l'explicació més senzilla (“estic cansat”) s'han rebuscat les raons més abjectes: no s'entén amb Messi, se sent traït per Tito Vilanova, està enfadat amb Zubizarreta, no pot veure Sandro Rosell... El model de totes les virtuts presentat com el més imperfecte dels humans.

Ni tant ni tan poc. Ni ell ha volgut ser exemple de res ni cal que el convertim en model de tot. En ell tot és molt natural. De fet, no hauria de ser tan extraordinari que no hi hagi distància entre les paraules i els fets. Però sí, el seu gran mèrit ha estat que el que va dir el dia de la seva presentació, el juny del 2008, s'ha convertit en fets fins al 25 de maig del 2012. I que ho ha fet com a entrenador del Barça, amb l'extraordinària projecció que dóna. Però està a l'abast de qualsevol de nosaltres en el nostre àmbit: treballar incansablement, ser respectuós, complidor, perseverant, coherent amb les idees pròpies i considerat amb les dels altres, evitar el conflicte en lloc de fomentar-lo, escoltar més que dictar, no posar excuses ni fer retrets... Ser natural. O no hauria de ser el més natural, tot això? El que costa, és veritat, és l'esforç que comporta passar dels propòsits als actes. És més fàcil crear (i destruir) símbols que ser els herois de nosaltres mateixos.