Greuges

La crisi ens ha fet a tots més pobres. Gairebé sense adonar-nos-en, el poder adquisitiu de la majoria de la gent s'ha reduït un tant per cent important els últims anys. Els que han tingut la sort de no haver tingut congelacions o retallades en els seus salaris –cada cop menys–, han vist com, amb la crisi, minvava la quantitat i, sobretot, la qualitat, de molts serveis públics. Els ajustaments pressupostaris i les retallades fa temps que són a l'ordre del dia, amb les protestes consegüents. Com sempre, però, el que indigna més, molt més segurament que haver d'esperar una estona més al metge o, fins i tot, de cobrar menys, són els greuges. Els greuges que dia sí, dia també, omplen els telenotícies i les portades dels diaris. Xifres astronòmiques malbaratades en un tres i no res. Grans despeses en luxes per part d'empresaris i polítics. Projectes milionaris aturats o que funcionen a mig gas. Rescats bancaris amb molts zeros al darrere, números del tot incomprensibles –i, sobretot, inabastables– per a una majoria de la població que ja ve just si, controlant cada cèntim de la despesa de la llar, en fa prou per arribar a final de mes. La injustícia, en definitiva. I també la impotència davant una situació que aquells que havien de vetllar perquè no es produís, no van saber, o no van voler, controlar. Amb el greu afegit que ara, en general, són els que pateixen menys la crisi.