La Rosa Rubio

L'ino­bli­da­ble pro­fes­sor de llen­gua de l'Escola Nor­mal, Fèlix Case­llas, ens deia que la uti­lit­zació de l'arti­cle deter­mi­nat al davant del nom propi d'una dona, la podia con­ver­tir en per­so­natge vul­gar. Podríem posar l'exem­ple de la Dolo­res, aque­lla de Cala­tayud. Això, almenys, en llen­gua cas­te­llana. Pos­si­ble­ment en català sigui sem­blant. L'arti­cle la pres­su­posa ben cone­guda, quan no uti­lit­zada, per tot­hom. I això té la seva mala inter­pre­tació. Per la mateixa regla de tres, però, apli­cat en el bon sen­tit, l'arti­cle subrat­lla que la per­sona ens és apre­ci­ada, pro­pera, a l'abast, lli­gada per un vin­cle d'amis­tat i ser­vei gua­nyat amb esforç. Per això –i per­do­neu el llarg paràgraf per arri­bar aquí–, em sem­bla que no faig cap heret­gia si titulo aquest arti­cle amb el nom de la pro­ta­go­nista, amb l'arti­cle al davant. Perquè la Rosa Rubio Saus era, fins ara, una mica patri­moni de tots els mes­tres per la con­fiança que ins­pi­rava. Era un refe­rent al Depar­ta­ment d'Ense­nya­ment de Girona, la per­sona a la qual, si tenies un dubte, et sen­ties incli­nat a anar a pre­gun­tar, con­vençut que, si ella no sabia del tema, t'indi­ca­ria qui el domi­nava millor. La Rosa va entrar a l'admi­nis­tració el 13 de maig del 1963 i l'han jubi­lada el 13 de maig del 2012. Ella hau­ria vol­gut tre­ba­llar uns mesos més i arro­do­nir la xifra de ser­vei als cin­quanta anys, però el món ofi­cial no entén de sen­ti­men­ta­lis­mes. De tota manera, com va dir un mes­tre dels assis­tents a l'home­natge que se li va retre a Vila­te­nim, al gran saló del res­tau­rant El Pa Vola­dor, amb les hores de més que hi va dedi­car, ja suma, de sobres, els 50 anys que volia. Si no, que li ho pre­gun­tin a aquell mes­tre a qui fal­tava mig punt per pas­sar per damunt d'un altre en un con­curs de tras­llat i es va recor­dar d'un càrrec que havia tin­gut que li valia aquest mig punt neces­sari. Havia de pre­sen­tar el cer­ti­fi­cat el dilluns, i hi va pen­sar el diu­menge i ho va dema­nar a la Rosa Rubio, per favor, just el dia en què ella estava cele­brant el casa­ment d'una seva filla... I va tenir la bona fe d'anar a fer-li el paper acre­di­ta­tiu. Això m'ho expli­cava, entre altres anècdo­tes, una col·lega aquest dis­sabte pas­sat, durant l'àpat d'home­natge que unes cent cin­quanta per­so­nes li vam retre, amb la con­se­llera Irene Rigau i el cap de ser­veis gironí del Depar­ta­ment al cap­da­vant. Mol­tes vega­des ens quei­xem dels fun­ci­o­na­ris. Però, com en totes les coses de la vida, ens dei­xem impres­si­o­nar pels mals exem­ples, quan, de tant en tant, a la funció pública, hi ha ser­vi­dors fantàstics i dig­nes, com ha estat el cas de la Rosa Rubio Saus.