Gibraltar espanyol?
El règims populistes acostumen a tenir un punt en comú: sempre recorren a un enemic exterior quan vénen mal dades o hi ha malestar intern. Aquest remei no falla mai, perquè distreu la població dels seus problemes reals i les capes socials menys informades, és a dir les més manipulables, fan pinya amb el govern. Un país que té la mà trencada a l'hora d'organitzar aquesta mena de cortines de fum és l'Argentina. Ho vam veure i ells ho van patir de valent quan van envair les illes Falkand. I ara ho veiem, però en pateixen poc les conseqüències, amb la nacionalització d'YPF.
Els espanyols també en saben molt, de jugar a aquest joc. El dictador Francisco Franco ho feia molt bé, agitant el papu del comunisme internacional i de les conspiracions judeo-maçòniques. Per això els seus hereus polítics del PP (així ho admetia aquest partit tot tenint de president d'honor un veterà ministre del tirà) han tornat a posar en pràctica aquesta vella tàctica. En aquesta ocasió, a falta de comunistes i jueus, han triat un enemic secular que sempre tenen ben a mà: el penyal de Gibraltar. Aquests dies la Guàrdia Civil i els pescadors espanyols alimenten el conflicte amb les autoritats gibraltarenques, en una operació tan matussera que fins i tot el PSOE ha acusat el govern de Mariano Rajoy de buscar brega “per raons polítiques”.
Com sempre que es barregen els conceptes d'Espanya i de sobirania, no hi ha cap espai per a la democràcia. En el cas de Gibraltar s'han celebrat dues consultes per saber quin és el parer de la població local en relació amb el seu estatut polític. El primer referèndum es va dur a terme l'any 1967 i va ser organitzat oficialment pel govern del Regne Unit. Un 99,6 per cent dels gibraltarencs van expressar la seva voluntat de mantenir-se com a ciutadans britànics. En tot cas, i davant les objeccions que aquella consulta va ser feta durant la dictadura franquista i, lògicament, cap gibraltarenc no volia viure sota una tirania, l'any 2002 se'n va fer una segona. Aquesta vegada no tenia caràcter oficial i va ser convocada pel govern del penyal, però el resultat va ser clavat: un 99 per cent dels votants van refusar que Espanya i el Regne Unit compartissin la sobirania de Gibraltar. Aquest afer patètic del penyal, però, torna a posar de manifest el nacionalisme extrem que mou la política de Madrid. Puc entendre que Espanya reclami territoris perduts en tractats internacionals arran de guerres perdudes, però llavors no entenc per què no reclama el Rosselló o el nord del País Basc. No he sentit mai cap ministre espanyol d'Afers Estrangers reclamant una “Bayona española” o un “Perpiñán español”. Si fos així, encara em podria arribar a creure tot això de l'Espanya plural, però veient que només es volen recuperar els territoris nacionalment castellans queda clar que aquesta possibilitat és un conte a la vora del foc.
Crec que els catalans, com al seu dia en el cas de les Falkland, ens arrenglerem majoritàriament amb el Regne Unit en aquest afer. Per això hem d'estar contents que la capital de Catalunya tingui un carrer dedicat a Jordi de Hessen-Darmstadt, un dels conqueridors de Gibraltar durant l'assalt del 1704 i primer governador del penyal, ja sota feliç sobirania anglesa. I també per això hem d'estar orgullosos d'haver aportat el nostre granet de sorra en aquella operació militar: 300 catalans austriacistes van desembarcar en una petita cala i la van prendre per la força, raó per la qual és coneguda encara avui amb el bonic nom de Catalan Bay.
