‘Quo vadis', president?

l nostre és un país amb una capacitat d'inserció nacional, cultural i lingüística molt important. Això és el que ens ha permès sobreviure aquests darrers segles. I des de la transició democràtica hi ha hagut elements positius a la presidència de la Generalitat, que hi han contribuït. En primer lloc, hi hagué el president Tarradellas, que, malgrat les foscors de la seva trajectòria, representava la dignitat de l'exili i el retorn d'unes certes institucions. Després vingué el veritable refundador de la Generalitat, en Jordi Pujol, que en 23 anys va posar les bases, lleugeres, si es vol, d'una certa reconstrucció nacional. Tot seguit es produí l'alternança en el govern català amb Pasqual Maragall.

Jordi Pujol i Pasqual Maragall representaven la classe mitjana-alta de la nostra societat, amb alguna aspiració de burgesia nacional. El primer va mantenir una lluita clara contra la dictadura, mentre que el segon va desenvolupar-hi una certa oposició. Ambdós significaven el lligam amb el passat, amb la terra, amb la diversitat i amb la pluralitat ideològica. Però el nostre país ha anat més enllà en la consolidació de la seva màxima institució, la Generalitat de Catalunya, i ha produït dos nous presidents que també han estat positius pel que fa a la consolidació i la vertebració de la nostra societat nacional.

José Montilla fou el gran exemple que la filosofia nacional i la pedagogia de “la Catalunya un sol poble” funcionà de manera satisfactòria. El mecanisme d'ascens social, present a la nostra societat, va fer que un immigrant andalús assolís, amb dignitat, la presidència de la Generalitat. De la seva presidència cal destacar que quan el Partit Popular i la quinta columna van llançar fortes ofensives contra la nostra llengua i cultura, José Montilla va mantenir la seva dignitat personal i la de la presidència de la Generalitat tot fent-ne una encesa defensa. Després, i amb una àmplia majoria, arribà a la presidència de la Generalitat Artur Mas. El darrer president del país també té unes característiques especials, com molt bé explica Pilar Rahola a La màscara del rei Artur. Mas és ja un president de la Generalitat que no va conèixer la lluita antifranquista ni hi va participar i que es va mantenir al marge de la política catalana fins que va començar a treballar a la màxima institució del país. Es pot dir que amb els presidents José Montilla i Artur Mas la presidència de la Generalitat s'ha normalitzat i tots els sectors socials del nostre país ja han assolit la presidència.

Suposo que Artur Mas no es va plantejar mai ser president de la Generalitat, potser sí batlle de Barcelona, però les tensions internes a CDC i el buit provocat per en Miquel Roca Junyent van facilitar la seva entronització com a candidat a la presidència de la Generalitat. Artur Mas és un home endreçat, amb una dedicació absoluta a la seva funció, cosa que fa que una part de l'estructura de la Generalitat el respecti, però a la vegada vegi clarobscurs en la seva gestió.

Formo part d'aquells que després d'haver participat activament en la lluita contra el franquisme i en la nostra reconstrucció nacional no vam entendre la candidatura d'Artur Mas, però, com a conseqüència d'un parell de converses mantingudes abans d'assolir la presidència i influït per alguns companys de molts anys que treballaven a la Generalitat, vaig començar a respectar la figura del nostre actual president. No tenia història, no tenia èpica, però podia ser un bon gestor i la seva fermesa, convicció i formació em van fer creure, i encara ho penso, que pot arribar a ésser un bon president. La història ens ha fet veure que la llibertat nacional a vegades arriba gràcies a dirigents que mai no ens hauríem imaginat que ens poguessin portar a Ítaca.

Artur Mas, doncs, fa més d'un any que governa el país i penso que en una etapa normal podria haver aconseguit una bona gestió i fer avançar el país. S'ha guanyat la confiança no només dels votants i els simpatitzants de CiU, sinó també d'una bona part de la societat civil i d'alguns sectors dels poderosos que pensen que el poden teledirigir. El president de la Generalitat s'ha trobat, però, amb una situació econòmica i financera crítica, que no només s'explica per la gestió del tripartit, maleïda ara per tothom, sinó també per un acabament del cicle polític de la Transició i per un espoli fiscal que provocaria un procés independentista en qualsevol regió alemanya o estat nord-americà, si això s'hi produís. I Artur Mas, conscient de tot plegat, ha engegat un procés que no té aturador, perquè un segon fracàs com el de l'Estatut, en què ell va ser un dels protagonistes, no sols posaria fi a la seva carrera política sinó que també provocaria la fallida de la seva transició nacional, i faria que el país entrés de ple en una depressió nacional a la qual es podria veure abocat durant dècades. Artur Mas encara té crèdit, ja sigui per les seves qualitats com també per la manca absoluta d'una alternativa creïble i potent a nivell polític a Catalunya.

Ahir es va reunir amb les diferents forces polítiques catalanes per tal de trobar una alternativa unitària i possible cap a l'assoliment del pacte fiscal. Molt em temo que serà el començament d'una nova frustració i un gran fracàs. Res no em faria més feliç que anar errat. Però si fracassa la via unitària a un pacte fiscal, tenim alguna cosa a fer? No es tracta de la proclamació unilateral d'independència, d'un nou Sis d'Octubre, es tracta que des de la Generalitat es promocioni, s'expliqui i es demani a la societat que hi hagi un gran canvi de xip mental, que passem de la dependència a la construcció nacional i a la creació d'estructures d'estat. Això requereix que el president s'adoni de la gran equivocació del seu pacte amb el Partit Popular, els botxins de la nostra llengua, cultura i nació, i que tregui de les estructures de la Generalitat la quinta columna del PP i l'estat situada estratègicament en els nostres mitjans de comunicació, la nostra funció pública, policia i servei exterior.

No podem seguir entabanant els ciutadans amb un plantejament d'independència sense explicar-los què vol dir construir un estat i quines són les eines que necessitem tenir per tal de fer un procés cap a la sobirania nacional que sigui creïble, tenint en compte l'estat que dia a dia conspira contra nosaltres i els nostres interessos. Això vol dir un canvi radical en els entorns presidencials on hi hagi menys aspirants a substituir el nostre president, que treballen més per a ells que per al país, i col·locar-hi persones amb voluntat de servei que exerceixin amb seny i responsabilitat, però també amb ètica, i que realitzin una gestió que sigui creïble nacionalment.

President, el país necessita menys xitxarel·los i més Guardioles, Puyals i Terribas. Aquests són els millors, i n'hi ha més dels que ens creiem, disposats a donar-vos suport sense aspirar a substituir-vos, sinó simplement a estar al vostre costat, sempre que feu el pas endavant que la nostra nació requereix i necessita imperiosament.