Opinió

Museu de la Vida Rural

L'any 1988 l'objectiu era preservar el passat; a partir del 2009, l'aposta és projectar el futur

Avui el con­se­ller de Cul­tura, Fer­ran Mas­ca­rell, inau­gu­rarà el nou edi­fici del Museu de la Vida Rural, a l'Espluga de Fran­colí, diri­git per l'infa­ti­ga­ble Ramon Rosich i dotat d'un equip de tre­ba­lla­dors molt com­pe­tents. A par­tir d'ara, el museu dis­po­sarà de 4.000 metres qua­drats de sòl per a expo­sició i acti­vi­tats diver­ses. L'octu­bre del 2009, el museu ja va viure la pri­mera fase d'una ambi­ci­osa ampli­ació: s'inau­gu­rava el magnífic edi­fici de Dani Frei­xes i la nova muse­o­gra­fia, deguda també al seu equip, que incor­po­rava gai­rebé una tren­tena d'audi­o­vi­su­als i feia una dis­tri­bució molt més atrac­tiva dels con­tin­guts. Es pas­sava d'un museu de tall tra­di­ci­o­nal, un museu de referència en el seu àmbit, amb un con­tin­gent molt remar­ca­ble de peces i foto­gra­fies que il·lus­tren aspec­tes vari­ats del món de la page­sia i la vida rural, a un altre que abraçava les noves tec­no­lo­gies –per il·lumi­nar i fer més mengívols els con­tin­guts– i que es pro­jec­tava al futur. El museu con­ser­vava la matriu ori­ginària, que no és altra que la casa pai­ral de la família Caru­lla a l'Espluga de Fran­colí: el lloc on l'any 1704 s'obria la farmàcia fami­liar (ori­gen d'una indus­tri­osa acti­vi­tat empre­sa­rial, i, de bra­cet d'aquesta, d'una con­vençuda militància cul­tu­ral en pro del país i els seus cre­a­dors); però, amb el nou edi­fici, un impres­si­o­nant con­te­ni­dor blanc, amb tot de parau­les del camp gra­va­des en baix relleu o escri­tes en relleu a la façana i als late­rals, el museu replan­te­java, també, la seva pro­posta pro­gramàtica: si des de l'any 1988, el d'inau­gu­ració, es mirava al pas­sat amb la intenció de pre­ser­var-lo, a par­tir de l'octu­bre del 2009, sense des­cu­rar aquest ves­sant, s'apos­tava per fer un pas enda­vant. Així com l'edi­fici antic alberga el que, grosso modo, en podríem dir el pas­sat de la nos­tra page­sia i la nos­tra rura­lia (com aquell qui diu, remun­tant-se al temps de l'arada romana, bé que amb una presència pre­e­mi­nent del final del segle XIX i, sobre­tot, de les cinc pri­me­res dècades del XX), en el pri­mer dels nous edi­fi­cis s'abor­dava la qüestió molt més con­tro­ver­tida del pas­sat recent i el pre­sent (la meca­nit­zació i indus­tri­a­lit­zació del camp), i, amb decisió, es pro­jec­tava la mirada cap al futur, plan­te­jant qüesti­ons d'incerta res­posta, en les quals hi ha infi­ni­tat de fac­tors impli­cats, des de l'extensió indus­trial fins a la pre­ser­vació del medi ambi­ent: com serà l'agri­cul­tura del futur?, de quins recur­sos dis­po­sa­rem?, quin paper ator­ga­rem a les ener­gies reno­va­bles?, com enca­ra­rem la xacra de la pobresa?

A par­tir d'avui el museu dis­posa d'un ter­cer edi­fici de dues plan­tes i de 800 metres qua­drats més. La planta de baix es reserva a l'expo­sició de peces de volum nota­ble (car­ros i maquinària de grans dimen­si­ons). Un espai d'aquesta mateixa planta es des­tina a arxiu. El pis supe­rior s'obre a un dels neguits de pri­mera hora del museu: la peda­go­gia (no deba­des la Fun­dació Caru­lla –pre­si­dida per Mont­ser­rat Caru­lla i Font i diri­gida per Car­les Duarte– és la impul­sora dels pre­mis Bal­diri Rei­xac, que des de fa més de trenta anys repre­sen­ten un estímul i un reco­nei­xe­ment de l'escola cata­lana). En aquesta planta, hi haurà dues aules per a la pràctica de tallers i cur­sos i per a expo­si­ci­ons tem­po­rals, pro­jec­ci­ons i tota mena d'actes. A més, hi ha una petita zona de repòs per als visi­tants. L'any 1988, dos anys abans del seu traspàs, Lluís Caru­lla i Canals veia com es feia rea­li­tat un dels som­nis de la seva vida: la fun­dació del Museu de la Vida Rural al seu poble natal, l'Espluga de Fran­colí. De ben menut, ja es va dis­tin­gir per l'espe­rit del col·lec­ci­o­nista, amb l'ànim de pre­ser­var –i de com­par­tir– la memòria de la rura­lia del país (arre­plega de peces diver­ses, rea­lit­zació d'esplèndi­des foto­gra­fies del camp i els seus tre­ba­lla­dors, que avui es poden admi­rar al museu). Vint-i-qua­tre anys després, el museu que ell va con­ce­bre i fun­dar és una referència inter­na­ci­o­nal en el seu àmbit. I, a par­tir d'avui, encara ho serà més.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.