Fa 40 anys, el medi ambient

Resulta que demà –Dia Mun­dial del Medi Ambi­ent des del 1972– fa qua­ranta anys que començà a Esto­colm la Pri­mera Con­ferència de Naci­ons Uni­des sobre Medi Ambi­ent Humà, unes ses­si­ons que cada deu anys s'han anat per­pe­tu­ant: el 1982 a Nai­robi, el 1992 a Rio de Janeiro (la cèlebre Cimera de la Terra), el 2002 a Johan­nes­burg i ara, el 2012, de nou a Rio.

el curs d'aquests qua­ranta anys detecta, din­tre l'ano­me­nada agenda política, econòmica i social, la qüestió del medi ambi­ent en totes les seves fases orga­nit­za­ti­ves: minis­te­ris, dele­ga­ci­ons, asses­so­ries tècni­ques, regla­men­ta­ci­ons burocràtiques, grans orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals (Pro­grama Naci­ons Uni­des pel Medi Ambi­ent, etc.), esta­tals i locals, altres con­ferències i con­gres­sos (com els del canvi climàtic) i, en fi, una pro­ducció escrita (ofi­cial i alter­na­tiva) impos­si­ble de dige­rir. Si poguéssim deter­mi­nar la “pet­jada ecològica” que han supo­sat aquests qua­ranta anys pon­ti­fi­cant sobre medi ambi­ent (sobre­tot des de les tro­nes del poder), arri­baríem a una con­clusió, segu­ra­ment deso­la­dora: unes quan­ti­tats ingents de tones de paper i de CO2 i altres gasos de com­bustió (expel·lits per avi­ons i automòbils), així com cen­te­nars de reu­ni­ons de tota mena (amb la cor­res­po­nent des­pesa ali­mentària i energètica) que bé hau­rien pogut ser­vir, més enllà de mare­jar la per­diu ambi­en­tal per les noves pro­fes­si­ons d'experts, per des­ti­nar tots aquests recur­sos –lamen­ta­ble­ment per­duts per al fi que es pro­po­sa­ven, supo­sant la bona intenció d'aquesta fina­li­tat– a tallar d'arrel els diver­sos mals que han oca­si­o­nat a la huma­ni­tat i la natu­ra­lesa els sis­te­mes econòmics d'alta con­cen­tració (capi­ta­lista o comu­nista).

Però això, és clar, és dema­nar massa. I les ide­o­lo­gies polítiques, en el seu diver­si­fi­cat mos­trari, no han fet altra cosa que acom­pa­nyar, com en una com­parsa de car­na­val, els sis­te­mes res­pec­tius d'alta con­cen­tració. Tot això, també, ja fa temps que és sabut, tant que, quan el 1972 l'ONU con­vocà a Esto­colm aque­lla Pri­mera Con­ferència –amb dotze mil dele­gats de cent dotze països i trenta mil obser­va­dors–, ja hi havia grups de científics, filòsofs, biòlegs, eco­no­mis­tes, huma­nis­tes i escrip­tors, esti­mu­lats per l'inci­pi­ent movi­ment eco­lo­gista, que deien ober­ta­ment (com el recor­dat Edward Golds­mith, edi­tor de la revista The Eco­lo­gist) que l'estat del pla­neta no calia que fos més diagnos­ti­cat amb més pape­rassa adja­cent, perquè les dades essen­ci­als ja se sabien, i que el que calia era la con­versió sin­cera de la ment glo­bal (començant per la del cap­da­munt) cap a un altre model de crei­xe­ment i, per tant, d'orga­nit­zació social. Però això, també, pel que s'ha vist, era dema­nar massa.

I bé: cada deu anys –tal com per­toca al ceri­mo­nial d'ani­ver­sa­ris de la hipertròfia comu­ni­ca­tiva en què estem immer­sos– hem assis­tit a les habi­tu­als ope­ra­ci­ons de veure el saldo entre el que s'havia acor­dat i el que s'ha fet, unes xifres i uns per­cen­tat­ges que, per més posi­tius que puguin sem­blar en alguns casos, no infor­men del drama real, con­cret i humà, que s'està pro­duint tant sobre els eco­sis­te­mes natu­rals com sobre els assen­ta­ments humans.

Ara, nova­ment a Rio, vint anys després, tor­na­rem a sen­tir els esga­rips d'uns gover­nants mun­di­als, empa­re­dats entre les tur­bulències finan­ce­res, de les quals no saben com sor­tir-se'n i de les quals són ostat­ges, i mas­ses huma­nes (des­he­re­ta­des o no, però cons­ci­ents del que ens hi juguem) que tor­na­ran a pres­si­o­nar –com les oca­si­ons ante­ri­ors– per can­viar el rumb d'aquesta bola deso­ri­en­tada que és la Terra.

D'aquesta manera, en paral·lel a la cimera ofi­cial, del 20 al 22 de juny, però dia­me­tral­ment opo­sada, aques­tes mas­ses huma­nes de tots els con­ti­nents es reu­ni­ran a la Cimera dels Pobles Rio+ 20 per la Justícia Social i Ambi­en­tal (del 15 al 23 de juny, a Fla­mengo, prop de Rio), per denun­ciar, sota el lema Eco­no­mia verda? Futur negre, l'estratègia dels grans capi­tals indus­tri­als, energètics i agro­a­li­men­ta­ris, que ja van començar a influir, secre­ta­ment, en les deci­si­ons gover­na­men­tals que es pren­gue­ren fa vint anys a Rio de Janeiro mateix, com ja va posar de mani­fest el peri­o­dista i acti­vista català San­ti­ago Vila­nova, pre­sent al Bra­sil el juny d'aquell 1992.