Un quilòmetre de via

La notícia és punyent. La xarxa fer­roviària enve­lleix i s'ha fet ben poc per reno­var-la: sols un quilòmetre en vint anys. Cata­lu­nya té mala peça al teler! A Madrid ens volen per tre­ba­llar, no pas per pen­sar, i ara! La situ­ació és sem­blant als feus de l'edat mit­jana.

Viat­jar en tren té moments impor­tants per a les per­so­nes. Dels sis als deu anys, en què s'extin­geix la infan­tesa i s'ini­cia la vida pre­a­dulta, el pri­mer viatge en tren —a Bar­ce­lona, nor­mal­ment— és recor­dat per sem­pre. Les màqui­nes a vapor impres­si­o­na­ven la jove cli­en­tela. Les actu­als, amb motors dièsel o elèctrics, ho fan menys. Guai­tar per
la fines­treta i veure des­fi­lar la natu­ra­lesa, la vida; és per recor­dar.

L'altra etapa, més pun­tual, és la dels que cur­sen estu­dis supe­ri­ors i pro­fes­si­o­nals a Bar­ce­lona. La colla, les nits dels diven­dres i dis­sab­tes, l'ambi­ent i la resta pròpia de l'edat, fan que cir­cu­lin curts de dor­mir. Al tren, camí de Bar­ce­lona, una hora de dor­mir, amb el monòton so de les rodes i el des­per­ta­dor de les vies i agu­lles de l'estació de França o de Sants, no té preu.

L'altre moment, d'edat i data inde­fi­ni­des, és la dels sor­to­sos que viat­gen a càrrec de l'empresa o bé de la ins­ti­tució política, en viatge de tre­ball empre­sa­rial o polític per Europa amb tren. Aca­bar la jor­nada a París o a Brus­sel·les i amb l'estricte equi­patge, aga­far els expres­sos noc­turns, fer-hi un sopar de siba­rita, dor­mir en la còmoda cabina i ser des­per­tat amb temps per a l'afai­tada i el tallat amb un crois­sant, en entrar a Madrid, Milà, Berlín o Lon­dres, ben lluny de les pres­ses i ten­si­ons dels aero­ports, és per­fecte.

On hem de cer­car els cul­pa­bles: fora o a casa? Si per part dels uns hi ha ànim de rebaixa, per part dels altres hi ha d'haver espe­rit de lluita. És un fet que bona part dels nos­tres polítics no té agres­si­vi­tat. Deta­llo els pre­si­dents i con­se­llers del ram d'obres.

Pre­si­dent: Jordi Pujol, del 1980 al 2003. Con­se­llers: Josep M. Cullell, Pere Macias, Joa­quim Molins, Jaume Roma, Felip Puig, Fran­cesc X. Bigatà, i Artur Mas.

Pre­si­dent: Pas­qual Mara­gall, del 2003 al 2006. Con­se­ller: Joa­quim Nadal.

Pre­si­dent: José Mon­ti­lla, del 2006 al 2010. Con­se­ller: Joa­quim Nadal.

Pre­si­dent: Artur Mas, del 2010 fins ara. Con­se­ller: Lluís Reco­der.

Costa res­pon­sa­bi­lit­zar la gent de la llista. Ells diuen que han fet tot el que podien. No se sap, però, si han fet tot el que havien. Aquest joc no s'ha por­tat prou bé. Els han tore­jat i posat ban­de­ri­lles a les anques. D'altra banda, l'allau de patri­o­tisme que s'ha pas­se­jat per les ciu­tats sols ens impres­si­ona a nosal­tres. A Madrid els posa en guàrdia. Men­tre veiem volar molt alta la inde­pendència, com­pro­vem per enèsima vegada que l'auto­no­mia sense la clau de la caixa és una ver­ta­dera ani­ma­lada. Una mena de suïcidi lent. L'orgull ens fa pen­sar que als cata­lans ens res­pec­ta­ran pel fet de ser-ne: una baja­nada! N'hi ha més!