Risc moral

Un contratemps econòmic porta implícit moltes lliçons si els afectats tenim un mínim de sentit crític. Tot i així, si n'és de difícil no cometre l'error d'aprendre de l'error! En primer lloc cal molta humilitat per poder fer una anàlisi acurada de les causes del desastre i acceptar d'antuvi que molt probablement alguna part de culpa també la podem haver tinguda nosaltres. La segona, i potser la més difícil, és partir sense prejudicis perquè el nostre judici no estigui contaminat per apriorismes ni influenciat per les nostres creences.

Fa poc vaig llegir un estudi en què es relacionava directament la formació universitària del president amb el creixement del PIB. A mi, i suposo que per molta gent, no ens va estranyar el resultat de l'estudi, més aviat ho veig tant obvi que es podrien haver estalviat la feina. De fet, què fan les empreses, quan deixen la gestió a una persona? Entre altres factors busquen un perfil de lideratge concret, amb grans coneixements i experiència. També és impensable pensar que un alt dirigent d'empresa, entre els seus coneixements, no s'exigeixi un nivell d'anglès alt; i malgrat això, per ser president del govern, no s'exigeix res més que vots. I els vots no amaguen la imatge penosa de Mariano Rajoy parlant amb els seus homònims amb la interposició d'un traductor. Aquest dèficit tant clamorós, que no es poden permetre les empreses pel cost superflu del desplaçament de traductors i el cost d'oportunitat que la comunicació directa genera, en política, és perfectament permissible. I per què la nostra societat és tan poc exigent, amb els polítics? Perquè no tenim introduït en el nostre codi de conducta, el “risc moral”; és a dir, el risc que ens fa responsables de les nostres conseqüències puix que Rajoy és president per les conseqüències dels nostres vots. En som responsables.

Aquesta introducció em serveix per evidenciar la necessitat que tots tenim de ser molt més exigents i responsables de les nostres accions. Sovint critiquem molt la classe política i ens oblidem que la gran majoria són on són perquè els hem votat nosaltres. Després de veure com la corrupció no afecta el sentit de vot em fa pensar que la sensació d'impunitat que tenen els corruptes és normal, perquè són gent sense moral i si, a més, no tenen risc moral, per què no s'han d'enriquir fraudulentament?

En la tercera setmana Bankia continua perfectament fent el seu guió. Ara ja hi ha veus que comencen a dir que va ser un gran error, com hem dit en aquestes pàgines, que qui valori les necessitats d'ajudes sigui qui haurà de gestionar el reflotament. Rodrigo Rato, en la carta en què intenta exculpar-se i feta pública aquesta setmana, ho diu de manera clara i concisa quan parla del volum des rescat: “És bo per a Goirigolzarri i dolent per als espanyols.” Més tard s'hi han afegit inspectors del Banc d'Espanya, que quantifiquen els ajuts en 13.000 milions d'euros –que ja és una bestiesa– i no en els 23.000 milions que demana el nou president de Bankia –tenint en compte que tots aquests diners els hem d'anar a buscar a crèdit, filar prim és importantíssim–. Tot aquest ball de números em sembla d'una frivolitat tant gran davant la gravetat del cas i del moment, que em sorprèn aquesta tolerància social i política. El mateix Estat és un afectat col·lateral de la jugada de Goiri, ja que s'enfonsa una mica més en el pou de la desconfiança internacional i tot el sector bancari; però els més afectats som tota la societat. Com que fins i tot en el mal hi podem trobar un bri de bé, aquest procés impensable pot beneficiar els catalans si fem bé les coses i som exigents a l'hora de solucionar el problema de Catalunya Caixa. Hem d'exigir el mateix sistema que Bankia, en cap cas fusionant-la amb Bankia.