Incerteses i lideratge institucional

És sabut que el lideratge a les organitzacions es construeix a partir dels registres de qui decideix en nom de tots en situacions incertes i l'encerta en la seva decisió més que no s'equivoca. Per tant, el líder és a qui, davant d'un repte complicat del qual no hi ha full de ruta preestablert, els membres de l'organització acudeixen per demanar consell i esperar-ne una resposta col·lectiva. Això passa quan les regles escrites no han sabut preveure certes incerteses i la cultura organitzativa no disposa d'una jurisprudència o manera de fer del passat per afrontar-les, de manera que els membres saben qui dintre de l'organització pot preservar millor el futur en benefici de tots. Per tant el líder s'ha de poder equivocar, ja que és la seqüència de les decisions, el registre d'encerts i errors, el que importa.

A les organitzacions públiques en les quals la interferència política és present de manera inevitable s'ha de poder abstreure a qui exerceix el lideratge dels condicionants partidistes ja que, altrament, la por d'equivocar-se, i rebre'n els efectes centrípets de les conseqüències polítiques, faria que mai no entomés com a propis els problemes que afecten a tots quan podrien anar en perjudici seu. Aquest fet justifica sovint la independència d'alguns responsables institucionals del caprici polític, i els atorga un estatus d'estabilitat que els impermeabilitza del pim-pam-pum de la política partidista i curt-terminista.

Per valorar els registres d'encert i error d'aquells responsables hem de saber separar certs equívocs de les equivocacions certes; la reiteració de l'equivocació circumstancial davant de certes incerteses, de les incerteses en realitat certes. Per fer consideracions acurades, necessitem bisturís i no destrals. La finor del judici no ens la permet el control de legalitat sinó d'oportunitat; requereix la síntesi i no la data aïllada. ¿Es possible així, per exemple, que una entitat supervisada que comptablement aparentava un lleuger benefici passi en cosa de dies a mostrar elevades pèrdues? Tenim tendència a pensar que no, però la resposta pot ser sí, si es varien alguns registres comptables apreciatius, com ara la periodificació d'uns aprovisionaments o la modificació del moment, per exemple, en què es considera prudent fer emergir determinades minusvàlues. Els debats sobre els comptes de can Barça o de Bankia recentment, en ambdós supòsits en els canvis de presidència, són exemples de la valoració possible, en algun cas d'abast judicial. ¿Pot ser que un sistema que llueix fortalesa en un moment donat, com el financer en els estadis inicials de la crisi, acabi mostrant les debilitats avui per tots conegudes? Ha estat la manca de reacció política a la crisi econòmica, la falta d'una expectativa favorable a una regeneració de model econòmic el que ho ha acabat podrint tot, finances incloses. ¿Es mentia així sobre la realitat observada en el moment de la crisi? És probable que no. ¿És compatible, doncs, que se superin test d'estrès generalitzats, amb estàndards europeus homologats i aplicats a la major part d'entitats i que al cap d'uns pocs mesos el pitjor dels escenaris quedi superat per la realitat? Sí, certament, si el deteriorament de la realitat econòmica és més ràpid que allò que essent incert esdevé cert, causat, posem per cas, pels efectes acumulatius de la morositat. ¿Pot acabar superant-se tan fàcilment el pitjor dels escenaris incerts? Sí, si amb una falta de confiança massiva l'efecte ramat fa que la pitjor de les profecies s'autocompleixi. ¿Pot ser per tant que el que es plantejava com a línia vermella (la sortida d'un país de la zona euro, per exemple) amb el temps deixi de ser-ho? Sí, si els costos acumulats ja assumits per aquest país fan que els addicionals que es poden afegir creuant la línea siguin ja menors que els beneficis, petits inicialment, de no fer-ho de seguida. ¿Es comprèn que les culpes d'uns determinats deutes privats acabin rebotant en contra d'un deute públic innocent? Sí, és clar, si no estem disposats a permetre que les entitats financeres, en què sistèmicament estem tots implicats, amb estalvis i crèdits, facin fallida. ¿Es pot si no postular el contrari i defensar una regulació específica supervisora més enllà de la que marqui els destins del capitalisme més salvatge? Diria que no. I qui digui que sí, que no amagui les conseqüències que per a tots se'n derivarien d'aquelles fallides. ¿Es pot després ser partidari d'aquesta solució més dràstica i alhora recórrer al bon samarità mutualitzant les pèrdues de col·locacions d'estalvi, ja en forma de segells o altres tipus d'actius que disposen de conformitat contractual signada? No ho crec. Els arguments, fins i tot de tertulians i creadors d'opinió, exigeixen uns mínims de coherència.

Les anteriors referències donen indicació de la complexitat del procés viscut en la realitat econòmico-financera espanyola. Aquesta està plena de relacions amb certeses i incerteses que són, en el dia a dia, a l'abast de decisors que han estat investits, políticament com a líders, i a qui s'ha dotat de independència perquè les assumeixi a partir del seu suposat millor coneixement. La tasca no és fàcil i no val ni justificar d'entrada qualsevol decisió d'aquests ni criticar-los sempre des de la desconsideració pels errors comesos als quals s'han exposat amb les seves decisions. Cal que qui exerceix el lideratge tingui una certa estabilitat davant de les incerteses que se li presentin durant el període confiat. Després, a la vista dels seus registres, la reputació del lideratge, òbviament, tant es podrà refermar com perdre. En tot cas, reincidir en les equivocacions, fer ho amb prepotència i sense complicitats de parts importants de l'organització, des de l'orgull de no reconèixer errors, etc., són mals antídots per assolir l'èxit en l'exercici d'aquest lideratge; particularment quan el valor de la confiança de la qual s'ha d'envoltar un líder no es conrea i la seva necessitat fins i tot sovint es menysprea. Però les institucions han de romandre per sobre dels lideratges incerts. De manera que atacar la reputació d'aquelles per contrariar la dels seus líders és una irresponsabilitat certa.