Futbol, ara toca

Aquesta és la pri­mera vegada a la meva vida que escric sobre fut­bol. I no ho he fet mai per una raó sen­zi­lla i clara: el fut­bol no m'agrada. Ho sento, no he estat mai al camp del Figue­res, però no s'escan­da­lit­zin perquè tam­poc no he estat mai al camp del Barça i he de con­fes­sar que, per ara, no tinc pas ganes d'anar-hi. Quant al fut­bol per la tele, només miro els par­tits del Barça i encara amb con­di­ci­o­nants: si mar­quen els altres, tanco i me'n vaig, perquè allò que m'agrada més del món és veure els juga­dors del Barça abraçant-se després d'un gol i con­tem­plar el nos­tre gran crac mirant el cel i asse­nya­lant enlaire amb els índexs. Aquest és tot el meu fut­bol i durant aquests anys Guar­di­ola la cosa ha fun­ci­o­nat molt bé.

Si avui em deci­deixo a escriure'n és perquè m'han expli­cat en detall les facècies i peripècies de la Unió Espor­tiva Figue­res, que algú va dei­xar pen­jada, millor dit ensor­rada, i ha estat només a base d'esforç, sacri­fi­cis i suors que ara es veu que comença a aixe­car el cap, perquè ja és a ter­cera divisió. Qui­nes coses. També m'he assa­ben­tat que la junta del Barça dilluns pas­sat celebrà sessió plenària al Museu del Joguet de Figue­res, un dels meus locus amo­e­nus més segurs i entra­nya­bles (gràcies, Pilar i Josep Maria), i que hi ha alguns lli­gams impor­tants entre el millor club d'Europa i la capi­tal altem­por­da­nesa. Els amics Pablo i Leti­cia Lee, que van obrir el pri­mer i millor res­tau­rant xinès a les nos­tres con­tra­des, esta­ven feliços de veure com el seu fill Dídac havia acon­se­guit una fita humana i pro­fes­si­o­nal molt impor­tant en relació amb la junta del Barça. I, encara que els xine­sos que tenen els ulls com en Pablo sem­bla que riguin sem­pre, aquest dia en Pablo reia de veri­tat, pare i mare orgu­llo­sos d'haver tri­om­fat, amb esforç, tre­ball i per­se­ve­rança, tan lluny de casa seva. Me n'ale­gro molt, perquè s'ho merei­xen. Tot molt bonic: la Unió a ter­cera divisió, la junta del Barça de ple­nari a Figue­res pas­sant per sobre de Girona (cosa que encantà l'alcalde i a mi també, Santi), cele­bració al res­tau­rant dels Lee, bro­mes sobre els cognoms Dalí i Lee (li) per part del pre­si­dent Ros­sell, forts lli­gams de Tito Vila­nova amb la ciu­tat i comarca... Tot molt maco i molt cor­dial, però encara no m'han pas vin­gut ganes d'anar a veure un par­tit de fut­bol en directe, ho sento. Perquè també sento i sos­pito que el fut­bol, per si mateix, pot donar alguna o algu­nes grans ale­gries, però no solu­ci­ona mai res.