El trànsit de Cyrano

Busco la petjada de la imatge de Cyrano, de la imatge i del vers d'Edmond Rostand, de Bru de Sala. Perquè són petjades el que anem resseguint a través de la memòria. La petjada fresca és la d'Arquillué, que des d'ara mateix substitueix el cant nasal de Flotats que hem tingut en algun racó del cervell gairebé trenta anys. Laperla29 fa un collaret, arracades, anell i agulla de pit, tot el joier sencer, en una temporada teatral en què han lligat Incendis i Cyrano de Bergerac a banda i banda del carrer Hospital de Barcelona com qui no fa res. Com Venus transitant damunt el sol com una piga bellugadissa. Perquè estem parlant d'això, d'astres escènics. Amb Pere Arquillué ja se sap que és com jugar amb cartes marcades, que és anar a guanyar segur. Veure la representació ho certifica, i serveix per afermar en aquests temps d'incertesa global una de les poques coses segures que ens queden.

En temps de 3D al cinema, d'alta definició a la televisió, en aquesta època en què la imatge assalta totes les pantalles, la del mòbil, la de l'ordinador, en què la construcció d'una realitat augmentada busca la còpia perfecta del món, deixar-se captivar per la boira, per la mirada neta de Rosaura, la Marta Betriu, pels aguts del xoc d'espases, i pel cruixir de la terra de la Biblioteca, i pel nas de Cyrano és un goig desmesurat.

La imperfecció, la desmesura del nas de Cyrano, que trenquen la imatge de l'home perfecte, d'aquest lluitador generós, valent, ferm, i al mateix temps l'home enamorat, sensible i lletraferit. Ferit pel desamor. Però amb un domini de les habilitats lectores, d'escriptura i d'expressió oral que ja voldríem tots, que ja voldria la consellera Rigau per a l'alumnat català, i tot pare per als seus fills.

El dia que vaig veure la funció n'hi havia com a mínim dos, de pares, que podien comprovar les capacitats filials. Un que hi és cada dia: l'Arquillué, i la seva filla Emma, també en escena. I l'altre, el cirurgià Marc Antoni Broggi, pare de l'Òriol, el director d'aquest espectacular Cyrano. Satisfets ben segur. És clar que en aquesta vida, siguem pares o fills, i mentre busquem la paraula justa, no deixem de ser punts, com Venus transitant davant del sol.