Entre Merkel i Manolo “el del bombo”

L'amnistia fiscal que aplicarà el govern espanyol per a les rendes ocultes no és només un pont de plata per a un impune blanqueig del diner defraudat a Hisenda. És també un greuge comparatiu per a totes aquelles empreses i particulars que han complert amb la llei i han pagat les taxes fiscals tal com els pertocava. Batejada com a regularització fiscal, aquesta mesura provocarà enormes estralls en l'ordre cívic, ja que els ciutadans comprenem que el fonament de la llei no radica en la moralitat sinó que emana de l'oportunisme funcional. El govern indulta els que han defraudat el fisc amb un seguit d'hipòtesis tècniques: envigorir els dessagnats comptes públics, atraure les grans fortunes, fer aflorar diner negre... i altres teologies semblants. És possible que amb aquest procés s'aconsegueixin alguns objectius recaptatoris, però haurà estat un pas en fals per a l'assentament moral del principi de justícia tributària i distributiva que ha de regir en tota societat democràtica.

Sobre el frau fiscal s'alcen moltes riqueses i, en paral·lel, moltes privacions socials. No es tracta, és clar, de la primera amnistia que s'aplica en la història recent de l'Estat espanyol. Hi ha, com a precedents propers, les amnisties del 1984 i del 1991, que a la seva manera també van acabar donant la raó a aquells que havien defraudat el fisc. La lliçó d'aquestes mesures té traduccions pragmàtiques molt populars: al final no complir la llei té recompensa; complir la llei és d'idiotes. Comprovades aquestes regles d'accentuació que aplica el govern espanyol, ¿és desmesurat imaginar que ens esperen molts més decennis de fatigant picaresca llatina? Tenim banquers onerosos bonificats amb jubilacions d'or, tenim el cas Nóos, Bankia, comunitats autònomes que enganyen en els seus indicadors de dèficit, societats domesticades i paralitzades a cop de subvenció... Enmig d'aquest vodevil ja només faltava saber que les primes dels jugadors de la selecció espanyola en aquesta Eurocopa de futbol poden quedar lliures d'impostos. Vist el país de pandereta en què vivim, no seria estrany que en Manolo el del bombo ho ensordís tot al so d'aquest etern i sinistre porompompom.