Afermament docent

La sensació que durant força temps no tornarem a estar com abans i que en lloc d'avançar ens estanquem o, fins i tot, retrocedim en el temps es fa evident. També s'està estenent la creença que les noves generacions viuran pitjor que les precedents, que la dels seus pares. Tot plegat provoca un estat d'ànim col·lectiu de preocupació creixent, d'un cert vertigen. No sabem ben bé on anem. Constatem, això sí, que malgrat semblar que retrocedim en molts aspectes mai tornarem a ser exactament on érem i que, en conseqüència, no podem saber cap on ens dirigim. L'únic que intuïm amb claredat és que el camí no serà fàcil i que perjudicarà a molts. En l'ensenyament aquesta sensació es barreja amb la propera perspectiva de l'acabament d'un nou curs que s'ha caracteritzat pels ajustaments ja soferts i, sobretot, per l'anunci d'aquest reguitzell de mesures que, com una gota maia, amenaça d'anar-nos turmentant en els propers anys. En aquest sentit setembre esdevé metàfora de nous maldecaps i de més dosi de desànim acumulatiu. I encara que tinguem prou raons per a pensar i sentir això, com a docents, com a professionals de l'ensenyament, no ens podem permetre el desànim, la desesperança o la inèrcia.

El treball del mestre i del professor es basa en la docència però també en la tutoria i l'acompanyament orientador de cada alumne i de cada grup classe. En l'ensenyament la principal frontera, el darrer mur –o el que avui en diríem l'autèntica línia vermella– la constitueix l'espai aula, és a dir, el microcosmos social on un grup de nens i nenes, de nois i noies, no només aprenen junts sinó que plegats creixen, es formen personalment i també socialment. I aquest aprenentatge vital, aquesta oportunitat d'experimentar les habilitats, la saviesa i la generositat dels altres en tu, constitueix el principal tresor educatiu que l'escola ofereix als infants. Cada aula, cada grup classe, esdevé l'espai a preservar de l'impacte de la crisi, d'uns ajustaments que puguin provocar una disminució qualitativa de l'atenció personalitzada de cada alumne i de l'acompanyament tutoritzat de cada grup. Podem replantejar i reorientar molts aspectes del sistema educatiu perquè esdevingui més eficient però aquest nucli essencial, el que afecta la relació i el seguiment personalitzat de cada alumne, no se'n pot ressentir si no volem hipotecar la cohesió social i la qualitat formativa del país.

Però per a poder garantir el manteniment de la qualitat de la relació educativa de cada alumne, de cada grup classe, necessitem que, precisament en aquests temps, es produeixi un important afermament –apoderament– de la tasca docent. Ara cal, més que mai amb plena convicció, fer-se fort en la funció del lideratge pedagògic i humà. Necessitem que els nostres mestres i professors en cada aula actuïn des de l'afermament moral del seu lideratge, i en cada centre des del seu apoderament que li atorga l'autonomia de centres. Ara és l'hora que aquesta autonomia es traslladi del terreny teòric i de la norma legal al camp dels fets concrets. I això vol dir que s'haurà de conquerir sobre la base de l'elaboració de projectes específics, realistes i que tinguin al darrere un equip decidit a portar-los a terme i a donar-ne comptes a la societat. I aquest afermament docent en temps de crisi només serà possible si l'administració educativa actua amb molta cura i precisió a l'hora de la concreció dels ajustaments pressupostaris. Aquesta precisió haurà de servir per a preservar aquest nucli essencial de la relació educativa en cada centre i en cada aula.