El paradís dels lladres

El quiosquer treu foc pels queixals. Li han robat els diaris i explica que “deu dies de cada mes” se li emporten les piles que els repartidors dipositen a la matinada arran del quiosc. I diu: “He presentat 22 denúncies i no ha servit de res.” Això s'esdevé a l'Eixample de Barcelona, en una illa en què ja és un fet quotidià que rebentin les portes dels comerços, especialment dels bars. Es veu que les màquines escurabutxaques són un objectiu predilecte dels lladres.

Barcelona en particular i Catalunya en general són el paradís dels lladres. Es roba de tot: bitlleteres, targetes de crèdit, mòbils, bicicletes, motos, cotxes, roba de marca, cables de coure, ferralla, trapes de ferro colat, cafeteres de bar, material de la construcció, mobiliari urbà, paper vell, gasoil, fruita, bestiar, maquinària agrícola... Desvalisar cases, assaltar persones grans, trencar els vidres dels aparadors, fer maniobres de distracció per robar, enganyar turistes són una rutina que té més benefici que càstig. Només en aquest país un lladre d'obres d'art com el mal nascut Erik el Belga pot fatxendejar en un llibre de les seves rapinyes i aconseguir entrevistes perquè li riguin les gràcies.

Ens hem habituat a identificar les colles de carteristes del metro i les camionetes que buiden els contenidors de paper a la llum del dia. També a les corredisses perquè a algú li han estirat la bossa i als robatoris comesos al veïnat. Tot això no té res a veure amb la crisi, perquè des de fa deu o quinze anys el dels lladres és el sector econòmic més puixant. Vénen de tot el món, atrets per les facilitats que tenen aquí i que no troben enlloc més. “Aquí robes i no et passa res”, es deuen dir els uns als altres meravellats d'aquest país tan liberal. La qual cosa no impedeix que les nostres autoritats diguin sistemàticament que no han augmentat els delictes sinó la percepció subjectiva del perill. Fantàstic.